Si d’alguna cosa va estar orgullós Manuel Vázquez Montalbán durant la seva vida va ser d’haver catalogat el Barça com l’exèrcit desarmat de Catalunya. A Fútbol: una religión en busca de Dios -un recull d’alguns dels seus millors articles relacionats amb el món de la pilota-, el malaurat escriptor i periodista barceloní menciona reiteradament la seva descripció gloriosa. I ho fa en plena època nuñista, malgrat que la va escriure per primera vegada durant la dictadura de Franco. Montalbán, gens sospitós de ser independentista, va entonar aquesta sentència des del catalanisme.
Per tant, no és una bogeria pensar que es pot seguir usant en l’actualitat, quan dirigeix el club blaugrana una directiva que tant li pot treure, mitjançant recomanació de Jaume Masferrer, la presidència del partit al president de la Generalitat de Catalunya o decidir que l’equip jugués l’1 d’octubre de 2017, com fer la vista grossa per tal que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana col·loquin pancartes gegants per demanar la llibertat dels presos polítics en els partits de Champions League. La personalitat del Barça va molt més enllà de les tendències polítiques dels qui el dirigeixen en un moment concret i viu, de moment, de la història que el va convertir en més que un club.
Però és una evidència que molts dels seus socis i aficionats contemporanis han quedat decepcionats amb el comportament de la junta de Josep Maria Bartomeu davant els esdeveniments de màxima trascendència que han tingut lloc a Catalunya durant els últims anys. Només Gerard Piqué i Sergi Roberto entre els representants actuals, i Josep Guardiola, Xavi Hernández i Carles Puyol entre les veus blaugrana no pertanyents al club, s’han posicionat públicament a favor del dret a decidir dels catalans. Per això, molts han fabulat què hagués passat si aquest moment polític hagués coincidit amb un president declaradament independentista als comandaments de la nau blaugrana.
Amb allò que sí ha coincidit el punt àlgid del procés ha estat amb l’ascens d’un equip català a Primera Divisió: el Girona FC, precisament de la ciutat de Carles Puigdemont -el president del club, Delfí Geli, va dir a El País que Puigdemont era el primer dels seus aficionats-. Per això alguns independentistes s’han aferrat al Girona, que històricament ha tingut una afició de tendències polítiques variades, com ambaixador esportiu dels seus ideals en contemplar-lo com l’equip del poble, més humà i amb menys cadenes que el transatlàntic Barça, i amb una ideologia més catalanista que l’Espanyol, el qual a hores d’ara encara no ha condemnat de forma clara els fets de l’1 d’octubre.
Durant les dues temporades que porta a la màxima competició estatal, Montilivi s’ha convertit en un mosaic de senyeres i estelades, sobretot quan el rival ha estat el Reial Madrid. I el club també ha posat facilitats quan Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana o la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes hi han volgut fer les seves accions reivindicatives -com va tenir lloc en el partit de lliga davant l’Atlètic de Madrid-. En canvi, mai s’han portat a terme a l’RCDE Stadium, on sí hi han hagut proclames en aquest sentit per part de Perikos Independentistes i el Col·lectiu Roger de Llúria.
Alguns dels jugadors gironins, encapçalats per Àlex Granell i Pere Pons, no han mostrat recances en expressar obertament les seves opinions durant els esdeveniments clau que han tingut lloc. “Estimo Catalunya i la seva gent. Em sento trist per tot el què està succeïnt avui. No podrem oblidar mai allò que han vist els nostres ulls”, va piular el capità Granell l’1 d’octubre de 2017. Just un any després va voler recordar-ho mitjançant la mateixa xarxa social: “Passarà el temps i passaran els anys, però mai oblidarem ni el que van veure els nostres ulls ni el que va patir la meva gent. #1doctubre”. Malgrat això, Geli va assegurar a El Mundo que és partidari de no barrejar futbol i política, i que només s’han posicionat a favor de la llibertat i contra la violència.
Els oportunistes van voler aprofitar que la temporada passada el Girona va anar per davant de l’Espanyol a la classificació, i que el va guanyar en el primer derbi entre els dos equips a Primera Divisió, per proclamar els blanc-i-vermells com el segon equip de Catalunya. El mateix Granell, abans d’aquest enfrontament a l’RCDE Stadium, no va tenir cap problema en afirmar que “per història, l’Espanyol és el segon equip de Catalunya”. En l’actualitat, sembla que aquest debat ha perdut força tot i que la lluita a la taula segueix estant ajustada. Com també s’ha evaporat l’oportunitat que el Girona-Barça de la segona volta de la lliga es disputi a Miami, amb la repercussió política que hagués pogut tenir la iniciativa de l’ultradretà Javier Tebas.
Qui pensi que, al cap i a la fi, la repercussió mediàtica del Girona -quan no s’enfronta a un equip de màxima volada- no traspassa la frontera del territori espanyol, que recordi que Olunga, el jugador kenyà que va militar a les files de Pablo Machín, a Nairobi va aparèixer en un cartell publicitari de LaLiga al costat de Leo Messi i Cristiano Ronaldo. I sempre hi ha la possibilitat, propera tant el curs passat com aquest, de classificar-se per disputar una competició europea.