Un bon nombre dels clubs de futbol que coneixem han estat batejats amb el nom de la ciutat que els ha vist néixer i amb la que s’hi senten identificats. Si hi afegim els que llueixen altres referents geogràfics (regions, països, barris o nacionalitats) abastem una part molt majoritària dels equips d’arreu del món. Sense anar més lluny, en el futbol professional espanyol tres quartes parts dels equips mostren correspondències geogràfiques bàsiques dins la seva denominació. Però si obrim més l’angular podem cercar entitats que competeixen amb un nom d’origen poc evident i que a primera vista ens pot resultar molt críptic.
A un primer estrat trobem els equips de l’antic bloc de l’est, és a dir, les repúbliques soviètiques i els països sota la influència de la URSS, on les competicions estaven farcides d’equips anomenats Lokomotiv, CSKA o Dínamo. Dels primers, podem destacar-ne el Lokomotiv de Moscou o el Lokomotiv de Leipzig, que estaven vinculats a les companyies ferroviàries estatals (l’apel·latiu d’aquests clubs vol dir locomotora). De CSKA en trobem a Moscou i a Sòfia, i tots dos pertanyien a l’exèrcit dels seus respectius països, atès que aquest acrònim podria traduir com “Club Esportiu Central de l’Exèrcit”. Finalment, les entitats esportives amb la denominació de Dínamo (Moscou, Kíev, Minsk, Tbilissi, Zagreb, Dresden o Bucarest) estaven lligats als seus respectius ministeris de l’interior, el que vol dir que a efectes pràctics eren en molts casos el club de la policia secreta.
Sense sortir d’aquest àmbit geogràfic trobem més referències polítiques a l’Estrella Roja de Belgrad -no necessita explicació addicional-, a l’Steaua de Bucarest -que significa estrella en romanès- i al Partizan de Belgrad -consagrat als partisans serbis que van combatre el feixisme durant la Segona Guerra Mundial. A França, a la ciutat de Bordeus té la seu el Girondins (de nom complet Football Club des Girondins de Bordeaux) que rendeix homenatge als revolucionaris moderats i federalistes del segle XVIII.
Però és a Amèrica Llatina on la imaginació per batejar entitats es desferma i on hi trobem casos realment curiosos, i com a primer exemple val la pena esmentar el gran rival del Barcelona Sporting Club, que és el Club Sport Emelec, també de Guayaquil. El seu nom prové de la companyia on va néixer el 1928, l’Empresa Eléctrica de Ecuador, Inc., una firma d’origen nord-americà que abastia d’electricitat a la zona de Guayaquil. Fins a data d’avui, els dos colossos del futbol equatorià -Barcelona SC i Emelec- s’han repartit el cinquanta per cent dels títols de lliga disputats a aquell país. Dos mil quilòmetres al nord, a la capital de Guatemala, hi ha un equip anomenat Comunicaciones Fútbol Club, fundat el 1949 sota la tutela del Ministeri de Comunicacions, Correus i Telègrafs, ens públic que va donar el seu nom a la nova entitat esportiva. Aquest club encapçala el palmarès de la lliga de Guatemala, empatat a 30 títols amb els seus veïns del Club Social y Deportivo Municipal -un equip vinculat a l’ajuntament de la capital- i a una distància sideral de la resta de rivals. Qui no deixa lloc al dubte sobre la seva personalitat són els colombians de Millonarios FC -oficialment, Azul y Blanco Millonarios Fútbol Club- que van prendre aquest nom a partir dels anys trenta del segle passat per causa de les seves pomposes contractacions de jugadors estrangers.
Hi ha un gènere molt singular en les denominacions de clubs que consisteix a batejar una nova entitat amb el nom d’una persona a qui se li atribueixen mèrits de diversa índole. D’aquests n’hi ha un bon grapat: el cèlebre CR Vasco da Gama brasiler, fundat precisament durant el quart centenari de l’obertura de la ruta a les Índies per part del navegant portuguès; el Colo-Colo xilè, que pren l’apel·latiu d’un cacic maputxe de l’època de la conquesta d’Amèrica; també a Xile, però a la ciutat de Rancagua juga el Club Deportivo O’Higgins, que té les arrels a l’Instituto O’Higgins fundat el 1915 pels germans maristes. El nom fa referència a Bernardo O’Higgins, un personatge cabdal de la independència xilena i s’ha mantingut malgrat les diverses fusions que ha experimentat el club al llarg de la seva història. Un referent més modern el trobem a El Salvador, on un equip de la ciutat d’Usulután va modificar el seu nom original de Tecún Umán -que el va lluir només durant el seus primers quatre dies de vida- per passar a anomenar-se Club Deportivo Luis Ángel Firpo, en homenatge al boxejador argentí homònim que va protagonitzar el qualificat com a “combat del segle” davant de Jack Dempsey el 14 de setembre de 1923. Per cloure aquesta categoria de clubs amb denominació d’ésser humà ens fixarem en un personatge que ens resulta molt més proper que els altres, Ricard Saprissa Aymà, un català d’origen salvadoreny que dona nom al principal onze de Costa Rica, el Deportivo Saprissa, entitat fundada el 1935. La raó cal trobar-la en el suport financer que l’empresari català va donar als fundadors del club perquè poguessin fer les primeres passes. En aquell moment Saprissa residia a Costa Rica per causa dels seus negocis tèxtils, però durant l’etapa a Barcelona als anys vint va ser un jugador del RCD Español molt rellevant, a banda de reeixit multiesportista.
En altres esports els noms d’empreses són relativament comuns per qüestions de patrocini -n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a les classificacions de bàsquet o handbol-, però aquest costum ni és exclusiu d’aquests esports, ni és pas recent. Si viatgem molt lluny en el temps trobarem dos casos que sorprendran. Durant la dècada dels anys deu, al futbol català hi destacaven clubs com el Barça, l’Español, l’Internacional o l’Espanya, però també hi havia equips modestos que esporàdicament jugaven a la primera categoria i que estaven destinats a ser golejats copiosament pels onzes esmentats. Un d’aquest casos és l’enigmàtic TBH, que competia amb aquesta denominació tan peculiar. Res a veure amb l’expressió anglesa “to be honest”, sinó que el seu nom procedia de l’empresa que havia organitzat l’equip, i que responia a un no gaire glamurós “Tomás Bracons e Hijos”. Després d’un parell de temporades a la primera categoria del Campionat de Catalunya, l’entitat esportiva es va dissoldre el 1915.
L’altre cas remarcable en certa manera ha estat d’actualitat durant aquest 2019, perquè els mitjans han recordat abundosament la històrica vaga de “La Canadenca” d’ara fa cent anys, que va acabar desembocant en la jornada laboral de vuit hores. L’empresa en realitat es deia “Barcelona Traction, Light & Power Company, Ltd.” i per qüestions formals tenia la seu a Toronto, motiu pel qual va néixer l’apel·latiu popular amb què tothom la coneix. La relació d’aquesta firma amb el futbol és directa, atès que tenien el seu propi equip, fundat el primer de novembre de 1916 per iniciativa dels treballadors de l’empresa, però amb el suport explícit d’aquesta a través del seu responsable per a Espanya, el senyor Harro Harrsen, que va ser anomenat president honorari del club. Competien amb el nom de Canadienses F.C. i van desenvolupar la seva trajectòria al llarg de la segona meitat dels anys deu.