“Jo, des de petit, he estat seguidor del Reial Madrid i el dia que amb 12 anys vaig anar a provar amb el Barça em vaig posar les mitges del meu equip”, explica Jonathan Estébanez (Montcada i Reixac, 1982) amb un somriure, conscient de la innocència d’aquell preadolescent. “Quan el meu pare em va veure aparèixer al carrer vestit d’aquella manera, em va fer pujar corrents a casa per canviar-me-les”. Allò que no es va poder canviar van ser les Adidas Predator foradades per culpa de la terra dura del seu camp, el de la Penya Blaugrana Can Sant Joan, pertanyent al barri montcadenc de Bifurca, conegut arreu per l’estació de Renfe on es creuen les línies R3, R4, R7 i R12.
La majoria de la resta de nens que van presentar-se a aquelles proves celebrades als camps adjacents del Mini Estadi, de gespa artificial, provenien d’equips que també jugaven en aquesta superfície, molt poc habitual a finals dels 90, l’època en què estem situats. “Però de les desenes de nens que hi havia només se’m van quedar a mi i a dos més”. Estébanez va començar jugant de lliure. L’experiment va durar poc perquè va passar a jugar de 4, la posició de més privilegi a la Masia, el GPS de l’estil de joc del Barça, que aleshores tenia a Pep Guardiola com a gran referent. Quan ho rememora, el montcadenc mou les mans d’un costat a un altre per escenificar el moviment de la pilota. “Era meravellós”.
Els porters d’aquell Barça aleví eren uns tals Víctor Valdés i Pepe Reina. “El Pepe venia avalat pel prestigi del seu pare, però en Víctor sempre ha estat millor. I ell n’era conscient. Per això amb 14 anys va estar dues setmanes sense aparèixer quan es va adonar que el seu nivell superior no era suficient per ser titular”, relata. “I no era perquè se li haguessin pujat els fums, com van dir després quan va tornar a desaparèixer en el moment que Van Gaal el va retornar al Barça B. Simplement aquesta és la manera de ser d’en Víctor”. Malgrat que els camins vitals es van acabar distanciant, el millor porter de la història blaugrana i Estébanez no han perdut el contacte. L’última vegada que han parlat ha estat per telèfon durant el passat Nadal. Valdés li va transmetre les seves ganes de parlar poc de futbol i molt de la família.
A dia d’avui, tampoc la vida del nen amb les mitgetes del Madrid té gaire relació amb el futbol. Té dues filles, està casat i treballa a la SEAT. El seu és un cas més d’una promesa que s’extravia a causa de no estar en el lloc adequat en el moment oportú. El primer contratemps que va patir Estébanez en el planter del Barça va ser l’arribada de Mikel Arteta en edat infantil. Aquest fet el va transportar de la posició de 4 a la d’interior esquerre i, puntualment, a la de mitja punta. “Els meus pares no eren els típics que m’exigien que m’esforcés per poder viure del món del futbol. Aleshores jo no era conscient de la situació privilegiada en la qual em trobava i l’oportunitat que tenia per davant. Ara, sent-ne conscient, si fos necessari m’hagués menjat les pedres per tal d’aconseguir-ho”, explica un punt nostàlgic.
De totes maneres, admet haver conegut a La Masia molts jugadors amb un immens talent que s’han quedat a les portes i, d’altres, amb força menys, que incomprensiblement han arribat a l’elit. “Jo he vist com alguns pares dels pertanyents a aquest segon grup donaven bitllets als periodistes que seguien el planter per tal que entrevistessin al seu fill o parlessin d’ell”. En canvi, no comprèn com d’altres com Sergio Santamaría -qui ara treballa en una immobiliària- o Felipe Sanchón -juga al Sabadell-, altres companys del Barça cadet que va conquistar la Copa d’Espanya el 1998, no s’assentessin a l’elit. El camí d’Estébanez es va començar a esguerrar quan al juvenil B, amb Quique Costas d’entrenador i Joan Gaspart com a president, va tenir pocs minuts. La cirereta del pastís va ser el que va tenir lloc en el partit que va coincidir amb el casament del seu germà. Li va demanar al tècnic no anar convocat. Costas li va contestar que si no es presentava a la convocatòria ja podia anar fent les maletes de Can Barça.
El montcadenc va anar al casament i, a partir d’aleshores, el seu paper a l’equip encara va ser més residual. Finalment, el club blaugrana el va cedir a la Damm. Dels cervesers va passar al primer equip del Júpiter, a Tercera Divisió, i a l’Horta, a la mateixa categoria. “Només tenia 20 anys i ja estava molt desanimat amb el futbol. Vaig opositar a la SEAT i vaig aconseguir entrar-hi”. Una nova vida.