Ho sabíem des del moment que el sorteig els aparellava: tant al FC Barcelona com al Manchester United els havia tocat aquesta eliminatòria en el pitjor moment. Tots dos equips sortien del sot europeu i els dos partits eren una prova de foc. Qui en quedés fora quedaria tocat i qui continués rebria una injecció de confiança. Doncs han estat els anglesos els guanyadors de l’aposta que, tant al Camp Nou com a Old Trafford, hi han posat una mica més de tot, siguin tangibles com intangibles: decisió, resistència, talent i, sobretot, fe. Fe que se’n sortirien.
Avui, després de la fulgurant sortida dels anglesos, el partit s’ha anat anivellant i ha arribat la jugada que ha propiciat el gol català. Ha estat un penal innecessari que li fa Bruno Fernandes a Balde: l’agafa pel braç sobre l’angle de l’àrea quan el barcelonista tenia poques opcions de girar-se i encarar la porteria. L’ha xutat en Lewandoski i De Gea ha desviat la pilota, que ha topat el pal i ha entrat.
Fos perquè a l’United li convenia o fos perquè els migcampistes culers eren més de força que no tan creatius, el partit ha estat massa un amunt i avall. Al davant, cap dels dos equips feia massa perill i, per la part que ens toca, ni Lewandowski ni Raphinha, especialment, no estaven entonats. Tot i això s’ha arribat al descans amb el mínim avantatge blaugrana, que donava esperances.
L’inici de la segona part, amb canvis clarament ofensius dels locals, ha estat igualment d’atac local, però ara amb fruits en el marcador, ens ambdós gols per raó de la poca contundència en els controls en defensa. En el primer gol anglès, li fan arribar la pilota a en Fred que xuta des de la ratlla de l’àrea, no massa fort, però ran de pal. I aquí s’esdevé el pitjor de tot, que es veu en la gestualitat i en les cares dels jugadors: aquella mica menys de tot el que abans hem llistat, especialment la confiança de poder-ho tirar endavant. El primer gol anglès, faltant tota la segona part, ha estat més letal que el segon, ja que, amb el marcador empatat, rondava més el gol anglès que no pas un de culer.
La resta, fruita madura i cau el gol de la victòria dels red devils, en el minut 72, en el tercer xut (efectivament el tercer remat consecutiu) en una jugada de nou ocasionada per no acabar de ser contundents en un refús. Havia acabat de sortir en Ferran i passat el gol també entra l’Ansu, però res no ha canviat excepte que el valencià ha intentat ser el de l’altre dia, sense èxit, i el 10 estava al mig com el dijous i ha entorpit una rematada de Lewandowski, que hauria pogut valdre la pròrroga. La inèrcia del joc, però, hauria portat a un temps extra possiblement encara més dolorós.
Mala sort en el sorteig a part i mala sort en les lesions i sancions a part, un cop resolts els lògics minuts d’efervescència local als inicis de cada temps, el Barça no ha sabut imposar el seu joc, el que en Xavi havia demanat en roda de premsa prèvia. I ell no se n’escapa que també, que el veiem a cada partit com va de més a menys: de protestar-ho tot, gesticular i esperonar els seus a veure’l moix, avui ben bé tota la segona part. Savi en això del futbol, li deuen venir a la memòria les paraules d’un amic seu quan va dir que “amb el que tenim no ens arriba”. Aquell que ho digué pensava en els vímets, en la plantilla. Avui el Barça té millors vímets, però el cistell queda incomplet o guerxo. Per tant, inevitablement, les mirades giraran més sobre el responsable esportiu, el de Terrassa.
Ningú, amb el president Laporta al davant, no volia ni sentir a parlar que l’any passat fos “una temporada de transició”. Altres veus, però, crèiem que sí que ho era i ara sabem que de temporades de transició no n’era una de sola sinó que en seran dues, malgrat que en aquesta s’acabi guanyant la lliga i la copa. Si això arriba, se celebrarà molt i serà un alliberament, però res no hi ha com passejar-se per Europa victoriosament com fa dos dies un altre equip acabava de fer, remuntada inclosa, demostrant fe, la que mou muntanyes.