“No t’entenen. Ells no parlen castellà ni anglès, només panjabi”, m’adverteixen tot assenyalant els tres homes forçuts que hi ha asseguts al final de la taula -bé, és un carretó de metall on s’hi sostenen refrescos i cerveses-, just davant del magatzem que té en Ladi al polígon de la Carretera del Mig de l’Hospitalet del Llobregat. Tot de palets d’ampolles d’aigua aparcats al costat de la vorera de la nau fan ombra i li atorguen un caràcter més reservat a la reunió improvisada. L’ajustada samarreta de la selecció d’Argentina que duu un d’ells, el qual s’atipa de pollastre a l’ast i coca-cola, podria estripar-se en qualsevol moment. Tots tres són excepcionalment robustos, semblen jugadors de rugbi o pesos pesants de boxa.
“Juguen a Kabaddi. Són professionals d’aquest esport a l’Índia. Han vingut expressament per competir amb el nostre equip durant la temporada europea que comença el diumenge vinent a Barcelona”, afirma amb un bon castellà Ladi Sidhu, el president de l’Ajad Chardikala Kabaddi Club, l’únic club de Kabaddi que hi ha a Catalunya. “Abans n’hi havia set o vuit, però ara ja només quedem nosaltres”, completa l’entrenador Giani Kulwinder, que fa de transportista per a l’empresa d’en Ladi, dedicada a la comercialització a l’engròs de tot tipus de begudes. Quan vivien al seu país d’origen, ja fa més de 10 i 15 anys respectivament, treballaven al camp, com la gran majoria de gent del Panjab i l’Índia, on, tot i l’existència de megalòpolis com Nova Delhi i Bombai, més del 60% del territori encara és rural. Ambdós asseguren que, de moment, no es plantegen tornar a la seva terra. Ara viuen més bé i, sobretot, més tranquils. “Aquí no ens molesta ningú. Ni els polítics… ni ningú. Si guanyés diners a l’Índia, et vénen a reclamar rupies de seguida. Hi ha moltíssima corrupció”, asseveren tots dos, una denúncia que comparteixen la resta de participants de la conversació, tots ells oriünds del Panjab, i que confirma l’organització no governamental Transparency International.
Els tres jugadors continuen afartant-se de menjar i beure mentre un altre dels presents -Jass Dhindsa-, el que fa de secretari i delegat de l’equip, es treu el mòbil de la butxaca per ensenyar-me vídeos de partits de Kabaddi, disciplina oficial als Jocs Asiàtics i l’esport més popular al Panjab, un dels 29 estats de l’Índia, que és un autèntic subcontinent i un mosaic de cultures, religions i castes únic al món: “És senzill d’entendre. El raider -atacant- entra al camp dels quatre stoppers -defenses-, que s’agafen de les mans i miren de capturar el rival. El raider ha de tocar un contrincant i tornar al seu camp passant per la pala -porta d’entrada i sortida delimitada amb dos monticles de pols vermella- en menys de 30 segons. Si torna, guanya un punt, però si un dels stoppers l’atura –només pot intentar-ho el primer que hi hagi mantingut contacte-, el punt és pels que defensen. A més a més, està permès agafar-se, empentar-se i també certes bufetades. I es juga descalç i sense samarreta”.
Una espècie de joc del mocador amb l’opció de fer servir tota mena de cops i claus d’arts marcials en el qual s’alternen atacs d’un equip i l’altre durant dues parts de 15 o 20 minuts. “Ah, per cert, això és Kabaddi circular o Punjabi style, que és el mateix. Sobretot no et confonguis amb altres tipus de Kabaddi. El nostre es juga en sorra o gespa, no pas en pista indoor, i sempre hi ha quatre stoppers contra un raider”, clarifica Dhindsa, que és propietari d’un supermercat, i que avui s’ha pogut escapar de la feina per acabar de planificar la temporada de l’Ajad Chardikala amb la resta de càrrecs directius del club.
– I ells tres, a què es dediquen?
“Ja t’ho he dit, són jugadors professionals de Kabaddi. Es guanyen molt bé la vida. No els fa falta treballar al camp. Només descansen i competeixen. Pensa que el Kabaddi a Panjab és tan popular com el futbol a Europa. També s’ensenya a les escoles i tots els nens somien amb dedicar-s’hi”, em respon l’entrenador. “Ell és un gran raider -assenyalant el de la samarreta d’Argentina- i, en un sol any, va fer tants punts que va arribar a guanyar 15 motos -és el premi que donen per als millors jugadors dels partits i les competicions-“, afegeix el secretari de l’equip.
– Llavors, són fitxatges molt mediàtics.
“Sí, sí, clar”, contesten tots entre riures. “Tenim la sort que un d’ells és el meu germà, un altre és el meu cosí i que ell és del poble en el qual vam néixer diversos membres del club -Chuchak Wind-. Com que són amics, no els hem de pagar un sou, que és el més habitual en aquests casos. Això sí; els viatges, les dietes i l’allotjament van a càrrec del club”, revela l’entrenador Giani Kulwinder, que abans de lesionar-se el menisc i els lligaments també fou un gran jugador. “Era un dels millors stoppers d’Europa i ara és el Zidane del Kabaddi”, xiuxiueja una veu procedent de l’altre cantó de la taula. En Giani ja està retirat, o almenys això em comenten. Si tot va bé, dissabte arribarà un altre jugador procedent de l’Índia. En seran quatre. “Hi ha una norma que ens permet a tots els equips fitxar fins a cinc estrangers”, puntualitza el president Ladi Sidhu.
“Em sap greu, però nosaltres hem de marxar cap a Vic. Se’ns està fent tard”, s’acomiada en Giani, que, tot i treballar a l’Hospitalet, viu a la capital osonenca. Al seu cotxe s’hi asseuen els tres jugadors vinguts del nord-est de l’Índia, que s’allotgen a casa de l’entrenador de l’equip. “Demà entrenarem a les cinc a prop d’aquí. Has de veure en directe com es juga a Kabaddi”, suggereix Kulwinder mentre arranca el motor del seu vehicle.
***
Havien quedat a les cinc, però fins una mica més tard de les sis no apareixen tots els jugadors. La cita és al Parc de la Granvia, just al costat de l’IKEA i la Fira Barcelona Gran Via. “No hi ha camps de Kabaddi aquí. Entrenem en parcs d’Olot i Hospitalet; un cap de setmana a cada lloc perquè al nostre equip hi juguen nois de Barcelona, Vic, Olot… De tant en tant la policia ens fa fora d’on estem i ens hem de moure fins a la següent zona verda que trobem. Això sí, no ens multen mai. Fan els ulls grossos. Fins i tot, a vegades es queden mirant com ens exercitem només per curiositat”, manifesta Giani Kulwinder mentre els jugadors es preparen: s’embolcallen els peus, es posen reflex i fan quatre estiraments sobre la gespa. Hi ha més de 20 persones; sis o set de les quals, tots amics, no juguen a Kabaddi, només gaudeixen veient-lo.
En Ladi s’ha quedat al magatzem, tenia feina. “Avui els pakistanesos no han vingut a entrenar. Ja veurem si venen diumenge”, diu en Jass, que m’explica que el Kabaddi també és popular a Pakistan i Bangladesh -ambdós territoris formaven part de l’Índia britànica durant l’època colonial-, tot i que no tant com a l’Índia, dominadora absoluta en totes les seves modalitats. També em diu que ni el criquet ni l’hoquei sobre herba, dues disciplines importades d’Europa, poden competir al Panjab amb el Kabaddi, un esport tradicional del subcontinent indi amb més de 4.000 anys d’història.
Ravi Sahoke, el germà de l’entrenador, és un brau. Deixa anar el braç de seguida. És un stopper d’allò més contundent. És veterà, i pateix si el raider és veloç, però en el cos a cos és infranquejable. El Kabaddi em sembla un esport agressiu, violent, de molt contacte, però noble. S’esbatussen, però es demanen perdó i es donen la mà quan s’acaba la jugada. La seva simplicitat i primitivitat enganxa de veritat. La gent que passeja pel parc no pot evitar aturar-se per mirar d’esbrinar perquè un grapat de forçuts seminus de pell fosca s’estomaquen i es rebolquen els uns als altres per terra durant períodes com a màxim de 30 segons.
A banda dels tres jugadors arribats de l’Índia, em crida l’atenció com defensa un noi alt i atlètic. És jove i té planta. Cada cop que s’acosta el raider va colpejant-se repetides vegades la cama, com convidant al contrari perquè el busqui a ell. Se sap àgil i fort, és un dels millors. La seva determinació xoca amb la timidesa del noi més jove, alt i desgarbat, massa tendre. Sort en té del company del bigoti enrinxolat que té al costat. “Has d’explicar als teus amics què és el Kabaddi, ja veuràs com els agrada. Que vinguin diumenge!”, em despista una veu que ve del costat d’en Giani, que pràcticament no dóna instruccions als seus jugadors en el seu últim entrenament abans de la competició oficial.
Els torsos dels jugadors han quedat ben marcats: esgarrapades, vermells i talls ensagnats es barregen amb la suor dels seus cossos. Després de 40 minuts ininterromputs de partit baixen pulsacions amb una llarga sessió d’abdominals i estiraments. “Diumenge encara no sé amb qui jugaré, haig d’acabar de parlar amb el presi per arribar a un acord. Jo cobro, sóc professional i, en part, em guanyo la vida amb això… sigui en un equip d’aquí o de fora”, declara Kuldeep Singh Padda, el jove stopper que es tocava la cama quan defensava. “És un ritual que faig, una forma de concentrar-me”, desvela amb un batut de proteïnes sota el braç. Ell ha jugat un Mundial amb la selecció espanyola de Kabaddi, capitanejada per Juan Espino, que, per consens general dels presents, és el millor jugador nascut a Espanya que hi ha hagut mai.
Quan els seus companys se’n van cap al negoci d’en Ladi per reunir-se amb el president, en Kuldeep agafa la seva bici vella i rovellada per tornar cap a Plaça a Espanya pedalejant. A les 8 comença la seva jornada; treballa de cambrer en un restaurant luxós de la zona alta de Barcelona. Abans de marxar m’ensenya fotos que s’ha fet al local amb Messi i Luis Suárez. És del Barça d’ençà que va emigrar l’any 2007 del seu Panjab natal, on ja jugava professionalment a Kabaddi mentre era estudiant.
***
Ni en Ladi ni en Giani ni cap membre de l’equip han pogut anar avui al matí a la gurdwara, el seu lloc de culte religiós. Els diumenges solen freqüentar la gurdwara de Collblanc, Vic o Olot, però avui tenen el campionat de Kabaddi de Barcelona. La seva religió és el sikhisme, originada al Panjab com a resposta al conflicte entre musulmans i hinduistes a l’Índia del segle XV i en contra del sistema de castes imperant al país. “Has de venir un dia al temple amb nosaltres. Tothom hi és benvingut”, em proposà el dia que el vaig conèixer en Ladi, un dels 12.000 sikhs que hi ha a Catalunya. Caldrà esperar que s’acabi la temporada de Kabaddi a Europa.
Des de fora del camp Municipal de futbol de Trinitat Vella se senten tot de crits inintel·ligibles mentre centenars de persones van entrant per omplir les graderies de l’estadi. Els bigotis enrinxolats de molts homes i desenes de kurtes -camisa tradicional ampla i llarga fins als genolls- i dastars -el turbant que duen els sikhs per cobrir el seu cabell llarg- de tots els colors li atorguen un to d’allò més folklòric a l’esdeveniment. Les veus que retronen són del narrador-speaker i del seu comentarista, que relaten les jugades a peu de camp i canten amb vehemència i en llengua panjabi -un dels més de 20 idiomes oficials de l’índia- els punts dels equips en competició. Hi ha una càmera instal·lada a la sortida de les banquetes que ho retransmet tot per una app que ofereix partits de Kabaddi en streaming. M’expliquen que desenes de milers d’indis ho estan veient en directe des del Panjab. És un campionat molt important en el qual hi competeixen clubs procedents d’Holanda, Àustria, França i Bèlgica amb desenes de bons jugadors fitxats de l’Índia.
En Kuldeep, el noi que combina la seva feina de cambrer amb competicions oficials de Kabaddi, no juga amb l’Ajad Chardikala de Barcelona. Finalment ha acceptat una millor oferta de part de l’equip belga, que, contra tot pronòstic, cau eliminat a quarts de final. I és que al Kabaddi és molt habitual que els jugadors més cotitzats vagin canviant d’escut amb regularitat i que fitxin pels clubs per jugar només un grapat de partits o competicions. Es venen al millor postor.
La baixa d’en Kuldeep ha trastocat els plans de l’entrenador de l’equip català. En Giani va molt curt d’efectius i, tot i la seva lesió crònica, es veu obligat a jugar al costat de Ravi Sahoke i la resta d’stoppers que té disponibles. Fa panxa però encara està en forma. L’eficàcia dels seus dos raiders, el de la samarreta d’Argentina i un altre que va arribar ahir de l’Índia que cada cop que fa un punt demana disculpes al rival, fa bona la seva tasca defensiva i els classifica per a les semifinals. Sense temps ni per celebrar-ho, en Giani es posa el xiulet a la boca i arbitra el següent partit amb l’ajuda de Jass Dhindsa, el secretari de l’Ajad Chardikala, el club organitzador del torneig.
Com que no entenc panjabi i m’he descomptat, li haig de demanar al venedor ambulant de jalebis -dolç típic de l’antiga Índia britànica- que tinc al costat com va el partit. “Guanyen els francesos de dos punts”, em respon. La gran majoria dels aficionats estan a peu de gespa, en rotllana delimitant el terreny de joc. La lesió muscular que s’ha fet el germà d’en Giani mentre mirava d’atrapar el raider dels parisencs, el millor jugador del campionat, acaba de decantar la balança i deixa fora els catalans d’una final que acaba guanyant el Punjab Sports Club d’Amsterdam contra el Baba Baba Singh Bahadur Club de París per 35 a 27. Un partit per al títol resumit en l’acarnissada lluita entre Ramna Malhia, el raider dels francesos, un killer baixet però fort i molt àgil, i Kuldeep Sinhg -un nom força habitual-, el millor stopper del torneig, esvelt i amb el cabell molt llarg. Tots dos, que són famosos al seu estat i que han estat fitxats de l’Índia, han acabat fent-se desenes de fotografies amb aficionats que els idolatren. Avui, les seves curses i rebolcades per la gespa artificial de l’estadi de Trinitat Vella han fet xalar de valent els més d’un miler de panjabis que han passat el diumenge en comunitat, connectats amb els seus orígens a través d’un esport gairebé desconegut més enllà del Sud d’Àsia i mantenint vives les seves tradicions a més de 6.000 quilòmetres de distància de la seva terra.
Diumenge que ve la passió pel Kabaddi es trasllada a Bèlgica, seu del segon campionat de la temporada. En Ladi ja ha llogat les furgonetes per fer-hi arribar la comitiva de l’únic club de Kabaddi que hi ha a Catalunya.