Un bona quantitat de hipsters es van posar les mans al cap quan fa unes setmanes el Primavera Sound va fer públic el seu cartell d’enguany i entre els noms hi va aparèixer Rosalia, la flamenca de Sant Esteve Sesrovires. I quan algun es començava a recuperar de l’ensurt, va descobrir que unes línees més amunt també hi sortia el reguetonero J Balvin. Allò que aquest conjunt d’individus havien considerat com l’essència del festival de música barceloní més internacional els ho acabaven d’estripar davant els seus nassos. El Primavera ja no és indie -com si ser indie encara signifiqués alguna cosa- ni exclusiu -Rosalia, per exemple, també forma part del cartell del Doctor Music Festival-.
Però si alguna cosa molesta especialment als mencionats hipsters és que, per culpa de la pèrdua de personalitat del festival, ells veuen fugir la seva essència personal, la seva identitat, el paisatge que els convertia en singulars. El mateix els passa als socis i aficionats del Barça des que el Tata Martino no va entendre, un 22 de setembre de 2013, que no servia de res vèncer per 0 a 4 a Vallecas si el Rayo Vallecano t’havia guanyat la possessió de la pilota. Aquell fet va ser el principi del final de l’embadaliment del món del futbol amb el Barça. Els blaugrana seguien sent bons, molt bons, però ja no eren els millors ni practicaven un joc únic. Simplement eren un més dels cinc millors equips europeus. “La música de Beethoven és inseparable d’una conversió al silenci, d’una tendència a l’abolició en els buits que ella conecta, als esdevenirs que ella implica”, va escriure Gilles Deleuze. Va haver-hi una època que el Camp Nou va presenciar quelcom comparable.
Després de l’entrenador del polo verd festuc va arribar Luis Enrique -i Josep Maria Bartomeu va posar Pep Segura com a secretari tècnic del futbol formatiu professional- per implementar un estil box to box que va convertir el Barça en un equip més vertical que horitzontal, més efectiu -es va emportar 9 dels 13 títols que va disputar- que atractiu, més Reial Madrid que escola Cruyff. I, així, es va guanyar el segon triplet de la història culer. Però els blancs han guanyat les tres Champions League següents i durant aquest temps ningú s’ha atrevit a dir amb la boca massa oberta que són el millor equip del continent o, com a mínim, qui millor joc practica. El relleu de l’asturià el va agafar Ernesto Valverde, qui es podria dir que Luis Enrique va beneïr en la mitja part del Barça-Betis d’aquest curs, quan els catalans ja perdien per 0 a 2: “veig un Barça de Valverde perfecte, que ha sabut jugar i guanyar sense Leo Messi. Estic segur que arribarà al març amb opcions de guanyar-ho tot”.
En les últimes tres temporades els blaugrana també van arribar al març amb opcions de guanyar-ho a tot, però no al maig. L’entrenador de Viandar de la Vera no ha volgut arriscar-se a perdre punts pel camí i ha viscut sempre allunyat de l’atreviment, excepte en moments puntuals com la final de Copa del Rei davant el Sevilla o el triomf a Wembley, dos nits que no han servit per intentar propòsits d’estil de joc més complexes a mitjà i llarg termini. De moment, el curs actual està deixant les mateixes sensacions que el del desastre romà, com si algú tingués l’esperança que la millor solució a un problema és no fer-li massa cas. Però, allò que encurioseix l’ignorant és preguntar-se per què les vaques sagrades d’aquest equip són capaces d’imposar les seves lleis per sobre de l’entrenador en molts aspectes del dia a dia i, en canvi, no diuen la seva de forma autoritària quan es parla de l’estil de joc. Potser ja no es veuen capaços o potser consideren que suposaria massa esforç tornar a arribar al nivell de l’excel·lència?
Mentrestant, Pep Segura, enamoradís dels jugadors físics com Paulinho i Arturo Vidal, ha anat agafant més importància en l’àrea esportiva mentre Robert Fernández va ser sacrificat. La qüestió és que ja ha deixat de ser notícia que el Barça perdi la possessió de la pilota en un partit o en una part perquè ha tingut lloc diverses vegades. Evidentment, es pot guanyar tot tenint-ne només el 40 %. Però l’infravaloració dels intangibles que t’han fet gegant acostuma a portar més decepcions que alegries. Com comprovar que tots els festivals de música ja són el mateix.