Amb el Gamper ratifiquem la sensació de cerimònia anual d’homenatge al dia de la marmota. Sempre igual i no ens movem de lloc. Hauria de ser la festa major del barcelonisme, però les televisions i la modernitat s’han cruspit aquell il·lusionant efecte sorpresa de les primeres, i ja remotes, edicions. Tampoc queden masses ganes d’explicar batalletes sobre els sorprenents miratges que el Trofeu generava en el seu pretèrit esplendor, consistents en portar el bo i millor del panorama internacional amb la clara intenció que passessin aquí uns dies de vacances, es torressin al sol, cruspissin bones paelles i acabessin donant, quasi per sistema, ridículs rendiments que propiciaven, de manera indefectible, l’eufòria instantània dels culers victoriosos. El Barça guanyava qualsevol temible adversari de nom, un llop de pràctica xai. Aleshores, quan el desert es feia tan cru com el canvi climàtic, els ancestres entonaven a una ‘ja tenim equip!’ o el seu complementari ‘aquest any, sí!’. I res de res. Any rere any, entranyable tradició.
Certificada l’evolució de temps i costums, el Gamper fa nosa des de ben abans d’entrar al nou mil·lenni. Ja ho saps tot, s’ha extingit el factor sorpresa, has vist mil cops els reforços per diverses vies i canals i, en gest de rendició, has lliurat les claus de l’Estadi als turistes, que emplenen les graderies brandant el mòbil, disposats a empastifar les xarxes socials de fotos i selfies de la seva puntual visita al coliseu blaugrana. Des de la perspectiva interna, el Gamper resulta com aquella aixeta del safareig que goteja i mai no te’n recordes d’arranjar, nosa perpetuada des de la nit dels temps a causa de l’obstinada procrastinació. Vist i comprovat que la directiva de torn, ni tampoc aquesta, donarà un cop de cap per revitalitzar aquesta diada en perllongada agonia, quatre malalts de la història, quatre, hem instituït un altre ritual, consistent en reivindicar la figura del fundador i tornar a manifestar, any rere any, que el barcelonisme sempre mantindrà un deute immens de gratitud amb ell. Per molt que la Ciutat Esportiva porti el seu nom. Per molt que Llaudet li organitzés aquesta commemoració. I per molt, d’aquí la insistència, que la memòria continuï essent l’assignatura pendent del barcelonista, apassionat, abrandat, disposat a dedicar moltes hores de quotidianitat a la causa, però incapaç de saber d’on ve per valorar on som i cap on convé anar segons les lliçons dictades des de la sàvia, infal·lible història, un absolut tresor desconegut.
Ja que hi som, doncs, recordem quatre pinzellades. Gamper és l’ànima més pura i altruista que mai ha conegut la trajectòria de l’entitat. El suís-català ha de ser més valorat per la seva intuïtiva, fantàstica, refundació del club el 1908 que no pas per l’anunci a ‘Los Deportes’ d’octubre del 1899. De pas, denunciar, encara avui, que els rebesavis es portessin fatal amb ell al permetre que la dictadura de Primo el convertís en boc expiatori de les protestes durant ‘La Marxa Reial’ de juny del 25, exili, problemes de salut i caiguda lliure en els negocis inclosos. No atenua el dèficit de reconeixement i gratitud que el seu suïcidi provoqués una formidable crisi de mala consciència en la societat barcelonina de 1930, quan encara no s’havia proclamat ni la República. Ara, sol·licitar una reflexió per revifar el Trofeu resulta un absolut brindis al sol. Segur que l’any vinent, i d’aquí un lustre, serem exactament en les mateixes coordenades, idèntics paràmetres. Joan Gamper, el trofeu que mai no acaba d’estirar la pota, ni s’esmerça la mínima voluntat a fi de trobar-li la medecina adient per ressuscitar-lo. Una tradició més de Can Barça, com la festa major del petit llogarret que repeteix a la manera dels alls. L’has de fer per obligació del calendari, gairebé. I després, te’n oblides fins l’any vinent, per molt que l’aixeta continuï rajant. Total, són quatre gotes, no s’inundarà la casa.