La segona dècada del segle XXI ha estat determinant perquè els clubs de futbol de la Primera Divisió Espanyola canviïn la fisonomia dels estadis. Des que el RCD Espanyol va posar de llarg el RCDE Stadium (2009) a Cornellà, altres clubs històrics de La Liga han transformat les seves instal·lacions sota la base d’un concepte com són els estadis business approach. RCD Espanyol, Atlético de Madrid o Athletic Club en són exemples, mentre que els projectes de transformació del Camp Nou o el Santiago Bernabéu seran una realitat en el futur. Són uns projectes que, a més a més, suposen una despesa milionària per a les dues entitats referents del futbol espanyol, ambdós valorats al voltant de 400 milions d’euros, i que tenen previst començar el 2019.
A diferència de la Premier League, la majoria de clubs que han estrenat estadis han optat per a poder remodelar els antics camps al centre de la ciutat. Fins i tot, aquells que n’han construït de nous han optat per no sortir a les afores (Atlético de Madrid o Athletic de Bilbao). N’és un cas a part el RCD Espanyol, que amb l’enderrocament, el 1997, de l’antic camp de Sarrià, el club va haver d’instal·lar-se provisionalment a l’Estadi Olímpic de Montjuic fins a la construcció de l’actual instal·lació a les afores de la ciutat i integrat en una zona comercial. El què el RCDE Stadium ha posat de manifest, però, és la necessitat que tenen aquest tipus d’organitzacions esportives de comptar amb instal·lacions multifuncionals que puguin monetaritzar en tot moment l’experiència de consum. De fans a consumidors. D’aquesta manera, des de la creació de les primeres llotges VIP als antics recintes, els camps de La Liga han evolucionat en confortabilitat i prestacions, fins a esdevenir veritables smart stadiums: avui, la connectivitat dins de l’estadi és clau per a maximitzar l’experiència de consum de l’espectacle en directe, que a la vegada té múltiples mediatitzacions gràcies a l’ús dels smartphones per part dels aficionats.
En alguns estadis, els primers espais que van esdevenir totalment smart van ser els nous museus: la interactivitat va ser clau per a redefinir el relat, per exemple, de l’actual museu del FC Barcelona, el Tour Experience, un dels més visitats de tot Catalunya. De fet, el turisme esportiu a Espanya va portar 10 milions de persones al país l’any 2016, generant uns ingressos de 12.000 milions d’euros, un any que el museu del FC Barcelona va arribar als 30 milions de visitants des que es va inaugurar, el 1984, i que el 2015 va assolir als 1,7 milions de visitants anuals. La globalització de la marca Barça a partir de l’any 2003 ajuda a explicar aquestes xifres. Laportisme en estat pur.
Referent a l’anàlisi del consumidor del futbol espanyol, avui LaLiga es troba davant d’un doble repte, tal com publicava Palco23 en els seus magnífics i detallats dossiers temàtics sobre la indústria del futbol i que ens aporten bona part de les xifres d’aquesta anàlisi. Per una banda, incrementar l’assistència als estadis. En la temporada 2017-18, la mitjana d’ocupació dels recintes de la primera divisió va ser del 70%, mentre que als camps anglesos va ser del 90%. A la temporada 2018-19, entre tots els equips de LaLiga tenen 820.000 abonats, una xifra que des de l’organisme gestor de la competició creuen que cal augmentar. De fet, en relació a l’estructura dels ingressos ordinaris que tenen els clubs, globalment, la recaptació per socis i abonats ha passat en cinc anys del 20,5% del pressupost d’ingressos al 9,1%, la temporada 2016-17. Per altra banda, La Liga necessita rejovenir la massa d’aficionats. Segons un estudi de l’agència Havas –també publicat a Palco23–, dels 20,7 milions d’aficionats al futbol que hi ha a Espanya, només un 12,9% tenen entre 14 i 24 anys, mentre que el 52,8% en té més de 45. D’aquesta manera, els clubs de LaLiga han de plantejar-se com apropar-se a noves generacions de fans, la majoria dels quals és més susceptible al consum de l’esport a través de dispositius mòbils que no pas a través de la televisió convencional.
El futbol, a Espanya és el principal driver del negoci televisiu. A la vegada, que el negoci de la televisió és el principal finançador dels clubs, sobretot des del 1996 amb la primera “guerra del futbol” entre els dos grans operadors de televisió per satèl·lit del moment Telefónica i Sogecable, que lluitaven per aconseguir l’hegemonia del sistema audiovisual espanyol que entrava de ple a la digitalització. Durant vint anys (1996-2016), els equips de LaLiga van vendre els drets de manera individual, fent que La Liga hagi estat la darrera de les principals competicions futbolístiques d’Europa a col·lectivitzar la venda de drets de televisió. La “guerra del futbol” i la venda individual dels drets per part dels clubs, a partir del 1996, va multiplicar per cinc els ingressos que els clubs rebien de les televisions en relació a la dècada anterior (1986-1996), que col·lectivament estaven controlats per Televisió Espanyola i algunes televisions autonòmiques. De fet, aquesta millora dels ingressos, juntament amb la publicació de la sentència pel cas Bosman, va obrir LaLiga al mercat de futbolistes europeu, començant així un incipient procés de branding sota el títol de “La Lliga de les estrelles”.
A dia d’avui, l’aportació del negoci, segons PwC, al PIB espanyol és del 1,37%. En la temporada 2017-18, els clubs de LaLiga van tenir un negoci agregat de 4.000 milions d’euros, dels quals un 40% van ser ingressos per drets de televisió. Pel nou quadrienni (2019-2022), la competició preveu facturar 980 milions d’euros anuals de Telefònica per l’emissió dels partits a nivell nacional, mentre un altre operador, Mediapro, pagarà 897 milions més anuals per l’explotació dels drets internacionals, informava Palco23. No obstant, el què és una novetat durant els darrers anys és l’entrada de nous actors en el negoci dels drets de televisió, totalment nadius de l’entorn digital. I, és que el creixement del negoci digital és prou evident: per a cada nou subscriptor d’una plataforma de televisió de pagament a Europa, n’hi ha vuit que ho fan en plataformes OTT (over-the-top). L’anàlisi del consum televisiu, però, mostra un clar predomini dels dos grans clubs (Reial Madrid i FC Barcelona), que al finalitzar la temporada 2017-2018 havien aconseguit una audiència acumulada de 47,1 i 45,1 milions d’espectadors respectivament. Els seus dos enfrontaments directes a la primera divisió van tenir una mitjana de 2,3 milions d’espectadors per partit. Si ho comparem amb el tercer equip amb més visibilitat de LaLiga, el Real Betis, la diferència és evident. Els sevillans només van aconseguir 28 milions d’espectadors acumulats al tancar el curs.
El Clásico és el gran producte de LaLiga, no només a nivell local, si no pels mercats internacionals. Això, malgrat els esforços d’altres per a poder ser competitius en una aldea global, també esportiva. Fixem-nos amb les darreres notícies de l’entorn perico: el fitxatge del golejador Wu Lei s’ha de llegir, no tant en clau interna, sinó per la capacitat que tindrà l’Espanyol d’implementar la seva marca a la Xina; de fet, arriba en el mateix moment que, també, l’organització està estudiant com cotitzar a la borsa de Hong Kong. Serà el primer equip espanyol a cotitzar en borsa, i el primer d’Europa a fer-ho a la Xina. Encertadament, els més romàntics asseguren que la globalització ens ha robat el nostre futbol; però, la massa –embriagada de títols, potser en l’únic entorn en què encara funciona aquella agulla hipodèrmica atribuïda als mitjans de comunicació– sempre acabarà abraçant els projectes que –d’una manera o altre, tant se val– els portin a la glòria. I, avui, ja veiem de quina manera es presenten els precandidats a la porpra blaugrana: “Si tots els aficionats que el Barça té al món paguessin cinc euros, el club ja en tindria 2.000 milions”. Víctor Font, o com tractar els aficionats de simples consumidors. I, els romàntics, menjant-se les ungles.