El Barça és el club de l’anar tirant. En futbol, en bàsquet, en handbol i en futbol sala. No és el cas de l’hoquei patins, que segueix passejant-se amb mà de ferro per l’OK Lliga. Però en la resta d’esports professionals, diguem-ne que també les dones se n’han impregnat, segueix mostrant una cara desconeguda i imprevisible. I el bàsquet n’és el principal exponent.
Sense practicar un bon joc en els quarts de final, patint davant equips molt inferiors en la Lliga ACB i en l’Eurolliga, però meravellant en d’altres duels com el disputat ara fa tres mesos davant el Reial Madrid i que va finalitzar amb una victòria incontestable per 86 punts a 69, el conjunt d’Svetislav Pesic és capaç de tot. Del millor i del pitjor. De la puresa més blanca i de la ineptitud més grisa.
I en la final de la Copa del Rei del WiZink Arena de Madrid, el Barça ha mostrat les dues cares. La més agradable i la més crítica. La del bàsquet més espectacular i la d’un equip atropellat per un rival, a priori, numèricament i nominativa superior. Ha arribat a perdre de 20 punts de diferència davant el Reial Madrid, essent embestit per una piconadora i deixant d’agafar la gran majoria de rebots defensius, i ha estat capaç de refer-se de manera impensable i aixecar la 25ena Copa del Rei, tal i com feu la temporada passada en la primera prova de Pesic després d’aterrar -novament- a Barcelona.
El Barça de bàsquet s’assembla més del què pensem al de futbol. Deu ser cosa de club. Partits soporífers, com el dels quarts de final davant el València Bàsquet o el d’aquest dissabte dels homes de Kevin-Prince Boateng al Camp Nou davant el Valladolid, i compromisos d’un nivell estratosfèric, d’il·luminar el món de l’esport amb exhibicions com la de Wembley o la signada a la pista del Guipúscoa Bàsquet, amb més de trenta punts de diferència envers el seu rival.
La irregularitat dels esports blaugrana ha entrat dins la normalitat institucional. Guanyar sense jugar bé, patint, accelerant en certs moments i reduïnt la velocitat en d’altres, essent dominat pel rival, avorrint a les ovelles i encomanant-se als seus líders -Messi en futbol, Heurtel en bàsquet- no forma part de les senyes d’identitat del club barcelonista, obligat a vèncer fent gaudir els seus afeccionats i servint d’exemple per les noves generacions d’esportistes i dirigents de l’esport europeu. El Barça, tot i aixecar títols, segueix lluny de ser el Barça. I a aquest pas, que ningú descarti veure Messi aixecant la Lliga de Campions al Wanda el proper 1 de juny.