Ens encantaria que algú situés en context Luis Suárez, tal com cal. El que acaba d’aconseguir és una barbaritat. No tothom pot dir que figura entre els cinc millors golejadors en partits oficials de la història del Futbol Club Barcelona. Per davant només té Messi (576, quina absoluta exageració), César (232), Kubala (194) i Samitier (184). Quasi impossible imaginar companyia de major volada. Mítica i mística. Ja no cal ni repassar a tots aquells aspirants de formidable talent que han quedat enrere, superats, en ullada que genera vertigen. Els 167 gols acabats d’estrenar contra el Leganés l’han igualat a un altre heroi del pretèrit, dissortadament oblidat. Causa una enorme pena ratificar que el barcelonisme hagi esborrat de la memòria col·lectiva Josep Escolà, aquell noi de Sants que ocupava el cinquè lloc del rànquing amb un full de serveis enciclopèdic, també de primera magnitud. Maco i de justícia gairebé poètica, poder reivindicar avui en quatre línies el record de l’anomenat ‘Mestre‘, també sublimat pels seus coetanis amb un segon renom ben pinxo: ‘El Catedràtic de la pilota‘, quasi res.
Escolà era un fenomen, comencem per aquí. Segurament, l’únic futbolista que ha portat dos barrets de gran categoria. Primer, com a enorme, prolífic golejador. I després, com a organitzador de l’equip, arquitecte d’atacs i jugades. Tretze temporades de blaugrana, tretze, dividides en dues èpoques quan la violència d’aquell futbol et feia retirar massa d’hora, massa aviat. S’estrenava Escolà amb la renaixença esportiva dissenyada pel president Suñol en plena República. En sec, l’equip tornava a revifar gràcies a promeses locals de la volada d’un Vantolrà, Raich o ‘Mingo’ Balmanya. La guerra civil també va esmicolar aquell il·lusionant equip. Escolà era una de les grans atraccions de la gira redemptora del Barça pel Mèxic de Lázaro Cárdenas, providencial manera d’aconseguir ingressos que permetessin emprendre l’activitat quan tornés la pau. El nostre heroi es va passar els dos anys finals de la contesa fratricida guanyant-se el sou amb la samarreta del Sète francès, escapatòria que li va provocar després una suspensió d’any i mig com a ‘desafecte al règim’. De totes maneres, tornaria al Barcelona de postguerra i seria el líder de l’equip, malgrat tothom posés per davant els gols del ‘tanc‘ Mariano Martín, primer, i després, el carisma del gran ‘Pelucas’ César. Escolà va protagonitzar la dècada dels 40, aquella que transformà la realitat d’un Barça molt feble després de perdre la guerra i enfortit com a única referència de resistència catalana acabada la dècada. Dels dos mil socis escassos en el retorn de la competició es va saltar als vint mil que emplenaven la catedral de Les Corts i guardaven una admiració reverencial pel nostre home quan va decidir plegar, gairebé a punt de que arribés Kubala i l’esperançadora dècada dels 50.
Escolà també era màxim representant de l’escola catalana, aquella que engegaria durant l’Edat d’Or dels anys 20 i aguantaria amb ell temps de vaques magres, quan la propaganda oficial apostava a fons pel futbol de fúria i raça. En ‘Pepe’ era de passada rasa, mil·limètrica, intel·ligent, neta, estètica, combinativa i tots aquells conceptes que tan agradaven als nostres ancestres malgrat no els sabessin definir del tot. Futbol de qualitat i bellesa. A sobre, el nostre home era un professional exemplar que va acabar distingit pel mateix règim que l’havia castigat abans de manera arbitrària. També, ídol de referència humil i proper al que hom podia trobar en hores de feina venent roba en la seva botiga del barri de Sants, la que havia heretat dels pares, sense vantar-se de ser una gran estrella. El company David Salinas just acaba de cloure la biografia d’Escolà, la semblança que portava pendent set dècades, com tantes i tantes altres. El llibre que hauria de llegir avui mateix Luis Suárez per augmentar el seu orgull de manera exponencial. El text que hauria de llegir qualsevol culer per agrair, encara que només fos, l’exemple de gent bàsica, imprescindible, per entendre el llarg recorregut comú. Gent que ha fet el Barça com és. I Escolà és un dels sants més destacats d’aquesta curiosa religió. Que ho sàpiga Suárez. El que ha signat ell també guarda un mèrit descomunal.