El que podia haver estat una jornada memorable amb els equips femení i de bàsquet oferint els trofeus europeus a l’afició ha acabat amb una trista derrota del primer equip abans de marxar corrents cap a l’altra banda de món per intentar fer una mica de caixa. Els equips de les dues seccions, però, bé es mereixen el reconeixement dels seguidors per unes temporades extraordinàries si no fos per les respectives desinflades a darrera hora.
BÀSQUET
La maledicció blaugrana a la final four persisteix i en un esport on tot pot capgirar-se a darrera hora, malgrat haver estat el millor i més regular, el format de final a quatre no fa justícia ni garanteix que el millor s’endugui el trofeu, a diferència de l’NBA on en una final a set partits, no es pot parlar de sorpresa i qui s’emporta el títol claríssimament s’ho mereix. No obstant això, que es fonguin els ploms en un tercer quart, en un moment decisiu i contra el Reial Madrid, el rival més rival de tots i a qui s’ha anat repetidament guanyant al llarg de tota la temporada, és preocupant i no és solament cosa d’aquells minuts desencertats sinó de feblesa mental i de falta d’instint assassí.
CHAMPIONS FEMENINA
La pressió que semblava que no afectava les blaugranes en la seva lliga perfecta, guanyant tots els partits (insistim, sense ni un empat) i que ha portat a dues jornades memorables al Camp Nou amb dos rècords d’assistència i un bon joc a la vegada efectiu i exquisit, finalment ha pogut amb aquest excel·lent grup de jugadores que han fet un partit fluix, sense encís, desconnectat, en una paraula, irreconeixible. Sembla mentida haver de dir això: mai no hi ha res garantit i qui arriba al moment decisiu amb més desimboltura té molt de guanyat. Una taca, solament una, però en el pitjor moment, no ha de desdir ningú que desfer-se en lloances a un grup humà que està fent més per la igualtat que totes les resolucions governamentals, tots els plans d’estudi i totes les collonades lingüístiques paritàries. Ja és sabut que hi haurà un abans i un després del Barça actual femení quan veus nens i nenes (i aquí no hi ha joc semàntic “metacorrecte” sinó una descripció precisa) portant samarretes blaugranes amb el nom Putellas o Bonmatí.
LLIGA MASCULINA
Amb el cap a la temporada vinent (amb jugadors que potser ja no veurem més) i amb el cos ja fent les maletes i pensant en la garrotada de viatge que els espera, el rival, el Vila-Reial, que es jugava la darrera opció de tornar a Europa l’any que ve, després de tan bon paper que hi ha fet en aquesta, ha anat per feina i, controlant la bafarada inicial (solament deu minuts) dels locals ha trenat el seu bon futbol assolint un bonic primer gol en el minut 40 i aprofitant una errada en defensa d’un no-defensor, Adama, per fer-ne un segon. El veritable triomfador ha estat el públic, l’afició blaugrana, que no ha fallat en una temporada per oblidar i ha animat fins al darrer moment. Ni tant fracàs ha estat ni tanta “temporada de transició”: difícilment l’any esportiu podia haver acabat millor (l’Europa League, potser) però el premi de consolació del subcampionat i la plaça directa a la Champions era una fita que en molts moments es veia lluny. Ara toca culminar la feina dels despatxos i la tècnica a la banqueta, que el suport del públic i els aficionats incondicionals està fèrriament garantit.