El Barça ha demostrat en el partit de tornada de la semifinal de la copa contra el Real Madrid que arrossega mancances mentals greus. No pot ser que, havent fet una primera part realment força bona, en rebre un gol just abans d’anar al vestidor, aparegui a la segona part tímid i esporuguit, cedint tot el protagonisme al rival. De la primera part, que comença amb molt ritme i amb una mà d’Alaba a centrada d’en Gavi i que l’àrbitre diu que no és penal en ser el braç de suport del defensa quan anava a terra, el que cal destacar és que el públic era un jugador més, empenyent els seus i esbroncant els visitants quan el Madrid tenia una mica la pilota, que Kessié creix en els grans partits i que Ter Stegen interpreta de meravella el pla jugant en llarg per contrarestar la pressió alta del Madrid, sempre encertant el seu company més sol i ben posicionat, Dins l’ambient festiu, el públic, entregat, tant crida “Messi”, en el minut 10, com “Gavi” en el minut 30.
Com diu el tòpic, però, del possible 1-0, al 0-1, que ha estat trencador. Efectivament, un atac barcelonista acaba amb una bona rematada de Lewandowski, que Courtois refusa, i els blancs munten una transició de tres atacants contra dos defenses que acaba en gol de Vinicius, fins aleshores més ocupat en barallar-se amb Gavi especialment després de rebre els dos una groga cada un per una pueril bestiesa. També hi ha hagut una targeta a Xavi, en el minut 15 en protestar la diferència de tracte en dues faltes, una a favor, obviada, i l’altra en contra, assenyalada.
I vostès es preguntaran: Per què tanta explicació del primer temps, si els altres gols blancs són a la represa? Doncs perquè la segona part solament té un nom, el Real Madrid, i sort n’hi ha hagut que, en lloc de tres gols, no n’hagin caigut més. L’explicació de l’inexplicable segon temps es basa en una corrua d’ocasions blanques, començant per un estratosfèric canvi de ritme de Modric, en el minut 49, que li cedeix la pilota a Benzema perquè el francès la posi arran de pal.
Ja sota en el marcador, el Barça, que reiterem a la segona part ha sortit tocat (ens agradaria saber què s’han dit en el descans) té uns minuts de reacció, amb quatre rematades en cinc minuts la darrera de les quals una jugada individual d’Araujo que, de ser gol, li retiren la samarreta. El definitiu gerro d’aigua freda ha arribat en el minut 56, quan Kessié li fa un penal innecessari a Vinicius, amb una clara trepitjada que ningú ni té esma de protestar. I és una llàstima perquè Kessié no es mereixia aquesta jugada, brillant com havia estat a la primera part i encara que li toqui a ell marxar per donar entrada a Ansu Fati.
Benzema executa molt bé el penal, i calia recordar que el 0-3 necessitava un gol per tornar a posar el Barça, no dins del partit, però si de l’eliminatòria. De seguida s’ha vist que això no passaria sinó que, ans al contrari, les opcions d’incrementar la golejada blanca anaven en augment fins a arribar a afirmar el que ja s’ha dit abans: sort que solament ha caigut un quart gol, en un nou contraatac dels castellans, aquesta vegada de resolució molt fàcil i un cop més de Benzema. Cauen objectes, immediatament el camp es buida, els jugadors s’enganxen en trifulgues innecessàries i els blancs acaben celebrant el passi a la final, abraçats i saltant al bell mig del Camp Nou.