Tres línies té un equip i malgrat que hi hagi marge de variacions, els defenses han de controlar i donar seguretat, el mig camp ha d’imposar el ritme i el joc i, al davant, s’ha de ser eficaç. Doncs això ha fet el Barça. Dels tres blocs, els migcampistes han sobresortit, justament perquè eren un més. Xavi ha tornat a sacrificar un davanter i els quatre del mig, de tres generacions diferents, o sigui Busquets, per un cantó, de Jong per un altre i finalment els joveníssims Pedri i Gavi, han estat excelsos, sabedors que els tocava, de tant en tant, fer de tercer davanter.
L’únic perill per les bandes del Madrid és Vinicius i Araujo no l’ha deixat viure. Per la resta, el perill blanc ve pel mig, amb Benzema d’estilet, i Christensen i Koundé no han deixat esquerdes. I al davant hi ha hagut espurna en no massa ocasions, però les suficients per clavar les punyalades en el moment precís i matar els blancs.
Així, el primer quart d’hora ha estat molt bo, amb domini, possessió i amb els castellans a l’espera, xut al pal de Lewandowsky inclòs. Però això ja ens ho sabem dels darrers partits i, efectivament, el to ha anat baixant i el Madrid ha ensenyat una miquetona les urpes. Doncs justament en els pocs minuts de domini blanc, en el minut 33, arriba el primer gol, d’en Gavi, aprofitant una pèrdua de pilota del rival: la pressió de Busquets, “tuckle” inclòs, té efecte i amb tres rapidíssims tocs, Dembélé, Pedri Lewandowski, fan arribar la pilota a l’andalús, que marca.
Com que la “culerada” està mig espantada, prega perquè no arribi cap mena de conformitat mentre veu que, tímidament, el Madrid va endavant. Ben al contrari, i es reprodueix la mateixa circumstància i arriba un altre contraatac amb centrada de Gavi cap a Lewandowsky que solament l’ha d’empènyer. És el minut 45 i arriba la pausa. El món a l’inrevés, que sempre és el Madrid qui confia que “en tindrà una”.
Res no canvia a la represa i un Madrid, aleshores pensàvem que encara confiat, i posteriorment pensaríem que resignat (o poc implicat) no s’hi acaba de posar i deixa passar els minuts, uns minuts que són els millors del Barça amb passatges de rondo, gairebé ballant el seu etern oponent. No hi ha gens la sensació de patiment ni tampoc es veu la temptació de jugar a mantenir els dos gols d’avantatge. Quan els blancs, sense esbojarrar-se, van tenint més presència, per tercera vegada, arriba una tercera fuetada, ara completada per en Pedri, i el marcador es posa a un 0-3, que feia molta pinta de definitiu encara que, com a professionals que són, el Madrid ha tingut uns breus moments de fúria jugant en llarg i xutant-ho tot. Una molt bona mà de Ter Stegen és l’únic que han aconseguit.
Dins dels veritables “minuts de les escorrialles”, llàstima del gol blanc sobre el xiulet final de l’àrbitre, perquè era més un partit de 0-5 que no pas de l’1-3 final. Així doncs, primer títol per a en Xavi Hernàndez i, sobretot, molt bones sensacions i amb un joc que cal mantenir en els partits següents, sigui davant del Ceuta, a la copa, o del Getafe, el proper rival a la lliga.