Manuel Vázquez Montalbán va fer viral -ara que aquest adjectiu ha passat a primer ordre- aquella reflexió que el Barça és l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya. No li faltava raó. Ni aleshores, quan va desenvolupar la tesi escrita primera vegada a la revista Triunfo l’any 1969 en posterior articles i llibres, ni li’n mancaria avui, amb el club blaugrana convertit en una màquina de fer diners a escala internacional, globalitzat a la màxima expressió, evolucionat en una multinacional de l’entreteniment i amb un grapat de futbolistes mediàtics a la plantilla seguits i admirats per milions de persones arreu del planeta.
El Barça és estimat i abraçat al món, cada dia més gegant i havent assumit el paper d’elefant per tal de poder competir esportivament i econòmica contra les grans potències europees, situat en les posicions privilegiades dels rànquings confeccionats per Forbes, Deloitte o KPMG. El club s’ha erigit com un emblema mundial, no hi ha dubte, però la realitat palpable el manté arrelat allà on va néixer. Catalunya és la terra del Barça i així ho demostren les darreres dades presentades per la mateixa entitat i plasmades en el darrer informe de l’àrea social. El Barça no ha deixat de ser mai dels catalans, una població que en segueix mantenint la propietat des que es fundés el 29 de novembre del 1899.
Les xifres no enganyen. El FC Barcelona té 141.640 socis, el segon club del món amb més associats per darrere el Benfica portuguès, que s’enfila gairebé fins els 180.000. Segons les últimes dades, pertanyents a aquest mateix juny, 130.861 dels més de 140.000 socis blaugrana són ciutadans de Catalunya. És a dir, el 92,4% dels propietaris del Barça són catalans. Un 4% dels socis culers provenen de la resta de l’Estat espanyol, mentre que un 3,6% pertanyen a la resta del món. La temporada passada, les xifres presentades pel vicepresident Jordi Cardoner eren pràcticament les mateixes. La propietat del club rau inqüestionablement a Catalunya.
Encara que el poder de la globalització s’hagi empassat el Barça i la seva gestió, sobretot colpejant de ple en el model de comunicar -la majoria de vídeos oficials pujats al portal Youtube ja són en anglès-, el club segueix en mans de la seva gent. La de sempre. Des que la junta directiva de Josep Maria Bartomeu decidís actualitzar el cens de socis -procés finalitzat el febrer del 2015-, l’evolució de la massa social barcelonista ha mantingut els seus fonaments a Catalunya, sense variar ni mica uns percentatges que ja aleshores se situaven en aquest 92,5% d’associats catalans.
Queda clar, aleshores, que el Barça actua públicament segons reclamen els seus socis. I si més de 80% de la societat catalana aboga per un referèndum d’autodeterminació per al país, el club -històricament sensible als moviments socials i polítics- defensa aferrissadament allò que els seus propietaris dictaminen. El suport al dret a decidir de Catalunya és la posició natural d’un club purament democràtic i obedient a les exigències de la seva massa social, encara que l’aparell mediàtic constitucionalista de l’Estat espanyol censuri les seves postures per no protegir únicament el 4% dels seus associats.