Que difícil que és la lliga estatal! Aquesta és la primera conclusió dels nous fitxatges blaugranes que avui s’han estrenat en la competició oficial. No ha estat per falta de talent que el Barça no ha pogut fer-li un gol al Rayo Vallecano sinó perquè, pel cantó blaugrana, el joc no ha acabat de fluir amb l’espurna i la velocitat necessàries i, pel cantó madrileny, per contra, perquè els visitants hi ha posat molt d’ordre, seny, força i automatismes i perfectament s’haurien pogut endur la victòria, ja que les tres ocasions més clares, i amb diferència, han estat per a l’equip de la barriada madrilenya. Solament les brillants intervencions de Ter Stegen han evitat que fossin gol.
El porter madrileny, el macedoni Dimitriewski, que de moment deixa Diego López a la banqueta, també ha frustrat tres xuts blaugranes que anaven a gol, però en ser xuts llunyans que buscaven més la col·locació que la força, li han donat ocasió per lluir-se. Ni Lewandowsky, actiu i brillant, ni els extrems Dembélé i Raphinha, ni Ansu Fati i Aubameyang més endavant, no han pogut culminar les seves accions.
Insistim: El Rayo ha jugat sense complexos i ha mostrat tècnica, força i, sobretot, mecanismes apresos juntament amb una gran dosi de sacrifici de tot el grup. Si la primera pauta d’hidratació, a la mitja hora de la primera part (un veritable temps mort amb indicacions i correccions dels entrenadors) ha servit perquè els madrilenys baixessin les revolucions del matx, a la segona part ja s’ha vist que els de la franja vermella al pit buscaven l’empat sense renunciar en absolut a llençar contraatacs i solament els ha faltat una mica de sort per endur-se el premi gros.
Entrat el temps afegit de la segona part, de vuit minuts, Sergio Busquets ha vist la segona targeta groga. L’equip s’ha acabat de descompensar i resulta sorprenent que Xavi no hagi fet entrar Piqué, ni que fos per omplir el forat i, a la vegada, anar a l’atac desesperat. El primer onze d’en Xavi Hernàndez ha estat: Ter Stegen, Araujo, Christensen, Èric, Jordi Alba, Busquets, Gavi, Pedri, Dembélé, Lewandowsky i Raphinha… i ja no podrà repetir-lo a la segona jornada diumenge que ve a Donosti, no només per la baixa de Busquets sinó perquè ha d’obrir la tria a altres jugadors. Dels que han entrat, Frenkie de Jong s’està reivindicant a cada pilota que toca; Ansu Fati és més imaginatiu i inesperat que els dos extrems; Treure Pedri (raons físiques a part) ha estat un error i Kessié ha frenat el joc quan el que tocava era revolucionar-lo i, sense Busquets, Araujo, passat a central quan Alba ha marxat, no ha sabut massa què fer.
En Xavi té un puzle complicat i no és per manca de peces, sinó per fer-les encaixar bé. Té un motor potentíssim, però les peces s’han d’engreixar i acoblar. A cada línia, la problemàtica es repeteix: no són les peces sinó el conjunt i el treball en la mateixa direcció. Aquest serà un curs on tots serem entrenadors i tots farem la nostra alineació a cada jornada, ja que falta molt perquè s’arribi a una formació que tothom se sàpiga de memòria i rarament hi hagi sorpreses. Diumenge que ve, a Anoeta, creiem que hi haurà diversos canvis i, repetim, no pas per qüestions individuals dels jugadors sinó per buscar el millor encaix, un encaix que, inevitablement, pot tardar unes quantes jornades. Caldrà tenir una mica de paciència i no avançar-se en destapar cap mena d’eufòria, fins que sigui l’hora.