En el minut 55 de partit, Luka Modric ha estat a punt de fer l’empat a dos. El Barça estava descol·locat i el Madrid semblava que posaria la igualada deu minuts després d’iniciar la segona part. Deu grans minuts del Madrid, gairebé quinze, que haguessin pogut engegar a dida una exhibició futbolística i intel·lectual del Barça. Però tot té un motiu i aquests quinze minuts blancs han posat en evidència la necessitat dels blaugrana de sentir-se protagonistes per tal d’estar còmodes sobre el terreny de joc.
El Barça ha fet un partit molt intel·ligent. Dominador durant la primera part, creador de futbol des de la paciència i la precisió, des de la possessió i la posició, el Barça més reconeixible ha atropellat un Reial Madrid absolutament desfet. Aprofitant la poca voluntat blanca de disputar la pilota i essent conscient del descontrol en la disposició tàctica i la relació entre el mig del camp i al defensa visitant, els blaugrana han obert la ferida pressionant la sortida de pilota i incomodant un Madrid dubitatiu, però també creant forats a través de les internades per banda.
Jordi Alba ha dut de corcoll Nacho i ha obligat Lopetegui a controlar les ascensions del lateral fent entrar Lucas Vázquez i aproximant-lo a les dues àrees. També per substituir un Varane que segueix a anys llum del central campió del món amb França aquest mateix estiu. Però Lucas tampoc ha frenat Alba, que ha completat una nova exhibició.
Però en l’inici de la segona part, amb la sacsejada del tècnic blanc als vestidors, el Madrid ha fet un pas endavant que ha sorprès el Barça. Absolutament confús, l’equip blaugrana ha fet un pas enrere, ha deixat de disputar la pilota, ha esperat la reacció visitant i ha patit com no ho havia fet durant els primers 45 minuts. Amb la reculada, el Reial Madrid ha pogut empatar i ha posat de manifest la necessitat barcelonista de tornar a imposar-se.
Dur la iniciativa, pressionar, ser valent. El Barça ha trepitjat el Madrid quan ha tingut la pilota, però també quan ha acceptat el repte del tres contra tres en atac. Amb el canvi tàctic de Lopetegui i la situació de Nacho-Casemiro-Ramos en defensa, als culers els ha costat reaccionar, però ho han fet i han tornat a posar en evidència el domini aclaparador del Barça sobre un Madrid molt dèbil. Quan els blaugrana han estat valents, el Madrid s’ha desfet.
El mateix Ernesto Valverde ho ha admès a la sala de premsa, minuts després de finalitzar el clàssic: “La clau era salvar la pressió. Però a mesura que passava el partit els hem fet pagar el risc, hem començat a córrer i aprofitar el tres contra tres. D’aquí el resultat.”
Acceptant el risc, Valverde ha avançat Sergi Roberto a l’extrem i ha fet entrar Dembélé per tal d’aprofitar els espais que el rival deixava buscant l’empat. “Sergi contribueix a què l’equip s’estiri més, igual que Dembélé”, ha explicat. No calia tocar-la. Simplement prémer l’accelerador, pressionar el Madrid i buscar la porteria de Courtois. I la reacció valenta ha tingut premi. La golejada fa justícia a un plantejament. La valentia torna a vèncer l’especulació.