Jugant els dos equips de la capital cada un d’ells amb les seves armes, finalment les més efectives han estat les de l’Espanyol, que bé pot donar el punt aconseguit al Camp Nou com una victòria. Claríssimament hi ha hagut tres partits en un. Primer, una inicial mitja hora amb un domini aclaparador dels blaugranes, on s’ha produït el gol en el minut 7. Després, a l’inrevés que en el bàsquet que es donen al final, a la segona mitja hora llarga hi ha hagut els “minuts de les escombraries”, sense que gairebé passés res. Finalment, i a partir de l’empat de l’Espanyol en el minut 72, el matx s’ha convertit en una bogeria d’accions, incidències i, sobretot, targetes, esgrimides per un raríssim espècimen anomenat Antonio Miguel Mateu Lahoz, el que gaudia com un porquet xiulant i que va al·lucinar el mig món que no el coneixia en el partit Argentina-Països Baixos de fa quatre dies a Qatar.
Efectivament, el Barça ha tret dotze mundialistes a la gespa: nou d’entrada (tota l’alineació inicial menys en Sergi Roberto i en Marcos Alonso) i després n’han sortit tres més (Dembélé, Ferran Torres i Koundé). Ep, que ja ho hem dit!: també hi havia al camp un altre mundialista, l’àrbitre que, com si fos la reina de cors de l’Alícia al país de les meravelles, ha dit “Aquí no hi ha cap més estrella que jo!” i s’ha fet amo del matx amb un recital de targetes, que diverses vegades ha sigut impossible d’esbrinar per a qui eren.
No sé si val la pena recapitular i fer el relat en ordre: El gol de Marcos Alonso arriba com a tercer toc de cap d’un corner. Primer Lewandowsky, després Christensen i finalment el madrileny que marca. Absolut domini aeri dels blaugranes amb una defensa perica fent aigües. En acabat el Barça no ha sabut rematar la feina i, en els que he anomenat “minuts de les escombraries”, la culpa és de la banqueta tant per si ha ordenat de contemporitzar com si no ha escridassat els jugadors que anaven fent passar el temps amb un perillós avantatge d’un sol gol.
I, efectivament, sempre apareix el moment perillós, que ha estat a la vegada dissortat i indiscutible: Joselu i Marcos Alonso miren amunt, on hi ha la pilota i el defensa trepitja el taló de l’atacant amb l’evident resultat de descalçar-lo. És penal i no hi ha res a dir. És el mateix Joselu qui marca sense deixar-se entabanar pels moviments de Ter Stegen sobre la línia: li xuta pel mig quan l’alemany ja havia triat un cantó.
I aleshores, a córrer, però, com diria aquell de l’APM, “¡ahora és tarde!” i arriba el moment de la cita bíblica, la del “plor i el cruixir de dents”. El que ha passat és que Mateu Lahoz no ha deixat que es pogués jugar amb continuïtat amb el recital tant de targetes com de xerrera explicativa a tothom, especialment a les banquetes, fins que ell mateix se n’ha cansat de donar explicacions traient-li’n una també a en Xavi Hernàndez. La més surrealista de totes és la vermella directa que treu a Cabrera, solament segons després d’haver-li’n tret la segona a Vini Souza, deixant d’una tacada als periquitos amb nou homes. Les imatges mostren reiteradament com l’uruguaià, un cop ha aterrat Lewandowski, no en té prou i, com qui no vol la cosa, li fot coça al cap del polonès, això sí, aixecant els braços com dient que no ho podia evitar. El VAR porta Mateu davant la pantalla a revisar la targeta directa per agressió i el que tothom pensa que rumiarà és si ho deixa igual o si de la targeta en canvia el color. Pel que fa al partit, el resultat seria el mateix, ja que, d’haver estat groga, era la segona i Cabrera hauria igualment de marxar. Davant l’estupefacció de tothom, en Mateu li retira la vermella i el deixa seguir al camp.
Just abans, havia estat en Jordi Alba qui veia la segona groga, per protestar, i ves per on quines coses!, en Pedri perd la bota per una trepitjada idèntica, si bé que al mig del camp i no dins l’àrea i en Mateu no hi aprecia res sinó targeta per al canari! El batibull segueix fins als nou minuts llargs d’afegit i el porter perico es llueix amb dues brillants intervencions evitant el segon gol local. I la pregunta és: Per què el Barça ha llençat gairebé mig partit en lloc d’anar a resoldre’l buscant una diferència de gols més àmplia? Qui ho havia vist clar era l’entrenador blanc-i-blau, en Diego Martínez, que diverses vegades ha cridat als seus jugadors “Som dins!”, volent dir que el matx era viu i el resultat imprecís encara que hi anessin per sota. Torno a l’inici: amb les armes blaugranes, amb més mundialistes que els onze que calen per començar, s’havia de guanyar clarament. I l’Espanyol, de les seves armes, incloses totes les que en Mateu Lahoz li ha permès, n’ha tret el rendiment més gran possible.