El Barça és el club esportiu amb més història catalanista del país. De fet, és l’entitat futbolística degana en les ofrenes florals al monument de Rafael Casanova, a les quals només els manca un any per assolir-ne el centenari. Ho feu per primera vegada l’11 de setembre del 1919, concloent un any històric per al barcelonisme, per al seu vincle polític i per al seu creixement social.
Els deu mesos exactes que uneixen l’11 de novembre del 1918 i l’11 de setembre del 1919 formen part d’una de les etapes més decisives en la vida social i institucional del Barça. Gairebé un any abans de la primera ofrena floral, amb Hans Gamper a la presidència i seguint amb l’evolució cap a la catalanitat del club iniciada el 1908 pel mateix fundador per evitar-ne la dissolució, el Barça va canviar per sempre la percepció dels barcelonins i els catalans cap a l’entitat culer.
L’11 de novembre del 1918 -d’aquí a dos mesos en farà cent anys-, el club blaugrana va ser l’única entitat esportiva en adherir-se a la reclamació d’un Estatut d’Autonomia per a Catalunya, en una campanya iniciada per la Mancomunitat de la mà dels ajuntaments governats per la Lliga Regionalista. Ho feu en una reunió ordinària de junta directiva, presidida per Gamper, en la qual s’acordava “per unanimitat, adherirse (sic) al plebiscit de l’autonomia”.
Aquell gest va situar el Barça a l’altura d’altres institucions i entitats plenament vinculades al catalanisme polític i va provocar-ne un creixement social que ja no es va veure frenat. Fins i tot, el diari La Veu de Catalunya li’n va dedicar un text encara avui recordat: “El F.C. Barcelona, que sempre barrina quina en farà, per tal de suscitar enraonies, s’enginyà la manera d’encimbellar-se encara més, sense necessitat de reclamar l’auxili dels àrbitres professionals i, per consegüent, de la Guàrdia Civil. No féu sinó adherir-se oficialment, i per escrit, a la petició d’autonomia feta pels Ajuntaments de Catalunya i el miracle fou cosa d’un instant: d’un club de Catalunya ha passat, el F.C. Barcelona, a ésser el club de Catalunya.”
Gamper creia que, si aquell Foot-ball Club Barcelona assumia nous reptes més enllà del futbol, aconseguiria fer-se estimar entre els amants de l’esport identificats amb el sentiment creixent del catalanisme i multiplicar, per tant, la seva massa social. I no va errar en l’estratègia. De la situació crítica del 1908, amb només 38 socis, el Barça va tancar el 1918 amb una gens menyspreable xifra de 2.331 associats.
Un any després, aquell 11 de setembre del 1919, el Barça se sumava per primera vegada a les ofrenes florals al monument de Rafael Casanova. Ho feu de la mà del president Ricard Graells, escollit com a màxim mandatari del club després de la renúncia de Gamper, que dimití el 19 de juny decebut amb l’evolució professional del futbol.
A partir d’aleshores arribarien les xiulades a l’himne espanyol, la primera d’elles en plena dictadura de Primo de Rivera, el juny del 1925 -que comportà la clausura del club-, noves adhesions a la reclamació d’Estatut, actes i textos oficials de defensa de les llibertats, la llengua i la cultura, i desenes d’accions fins arribar a l’actualitat.
Feliç Diada a tots. Visca el Barça i Visca Catalunya! pic.twitter.com/gl3HM9rCbl
— FC Barcelona (@FCBarcelona_cat) September 11, 2018