Ens declarem molt favorables al format de partit únic per a la Copa. L’Eivissa ho ha tingut a tocar durant molts minuts, des del minut 8 en què ha fet el seu gol fins al minut 72 quan el Barça l’ha empatat. I fins i tot aleshores, amb el marcador igualat, no estava clar si podria l’equip inferior donar un altre ensurt al superior o si s’anava a la prórroga. Aquestes dues opcions semblaven més possibles que no que arribés el segon gol del Barça dins del temps ordinari de joc. En anunciar-se sis minuts de temps afegit, el públic local ha protestat molt. No era excessiu que s’han fet tots els canvis i Neto ha estat lesionat una bona estona. Doncs han estat aquests minuts extres els decisius. En el 92, Ansu Fati ha estat objecte d’un penal clamorós, no assenyalat, i, en el 94, ha arribat el gol que salvava l’eliminatòria.
En aquesta eliminatòria encara no hi havia VAR. Amb l’absoluta finura amb la que cada cop més el VAR actua (amb mans de gairell, empentes de pa sucat amb oli) el sideral atropellament a Ansu molt possiblement hagués estat revisat i donat com a penal… com molt possiblement ho haguessim sentit a dir del segon gol de Griezmann, el gol definitiu, que un servidor, amb l’única presa vista, diria que podria ser en fora de joc.
Ha sortit bé, però, d’haver sortit malament ja hi haguéssim estat: que perquè s’han deixat puntals de l’equip a casa, perquè en els primers minuts (acció del gol local inclosa) hi ha hagut poca intensitat, que de què serveix tanta possessió si no s’acaba resolent les jugades…
De fet, en els primers 45 minuts solament hi ha hagut una pilota blaugrana dirigida cap a la porteria de l’Eivissa i, a més, a l’equip local se li ha anul·lat un altre gol, en el minut 17, per falta prèvia provocada per les ganes excessives del jugador atacant, Ángel Rodado. La primera meitat, a més, encara ha tingut un altre moment que ha sacsejat el barcelonisme: una doble ocasió dels balears, amb primer xut al pal del brasiler Rai i un segon xut a trencar de Rodado que Neto treu amb una mà impossible. La primera part podia haver acabat, potser no 3 a 0 però fàcilment 2 a 0.
Setién ha sorprès posant Sergi Roberto de central al costat de Lenglet, i deixant Umtiti a la banqueta, i més havent-se endut Txumi, un central del filial. El de Reus ho ha fet prou bé i es confirma que se’l pot posar en el lloc que calgui. Al mig del camp li ha donat la vara de comandament a Ricky Puig i el de Matadepera ha començat molt bé anant però de més a menys perquè la força i l’ímpetu de l’Eivissa, a mesura que passaven els minuts, s’ha anat transformant en joc dur, per no dir en més d’una ocasió en molt dur. En unes circumstàncies així, canviar-lo per Arthur, encara en procés d’agafar minuts, era una bona decisió.
Ha sortit bé, dèiem, però ha anat molt just i s’ha guanyat com a resultat de les dues úniques jugades en què s’ha connectat amb Griezmann amb avantatge, el primer a passada de De Jong i el segon de Jordi Alba. No ens hem d’amagar, no podem estar complaents, que el Barça no les ha tingut totes fins al segon gol, arribat instants abans del xiulet final. Durant 94 minuts, la camisa no arribava al cos als culés. S’ha patit i de valent.