S’ha guanyat, que com estan les coses a can Barça, ara és el primordial, però no només no es gaudeix sinó que es pateix. Potser hem estat molt de temps mal acostumats, però acabar demanant l’hora a casa amb el Llevant és, com a mínim, trist. A l’inici hi ha hagut canvis tàctics que no han acanat d’estar clars: Braithwaite no jugant de 9 sinó a l’esquerra. Messi i Coutinho molt lliures, Alba i Dest Molt oberts i, al mig, Busquets sol o fent de tercer central i De Jong o fent de Busquets o en una posició més atacant. Amb això s’ha vist un partit d’arribades a banda i banda, que ja no és aquell Barça del control total i d’imposar-se en la possessió. La sensació és que el Barça dóna vida a un contrari clarament inferior, que de tant en tant arriba i amb cert perill.
I passen els minuts i el gol “d’obrir la llauma” no arriba, com Adrien Brody a “El pianista” que no sap com obrir-la, i penses, no cal que sigui un gol per obrir la llauna, amb el fet que sigui un gol ja en tenim prou. I sort que ha arribat, en el minut 75, producte de la pressió alta per recuperar una pilota. De Jong la guanya i llença Messi que, tot i obrir-se per evitar els defensors remata al segon pal.
Cal dir que Aitor Fernàndez, el porter dels granota avui vestits de la Juve, ha fet diverses aturades de mèrit, especialment en xuts llunyans, i ha pujat a rematar els dos darrers córners i gairebé ho aconsegueix en el segon. El Barça ha acabat aculat i patint. Avui s’han salvat els punts, però cada cop més els equips que vinguin aniran sabent que poder treure’n alguna cosa.