El futbol és una muntanya russa d’emocions i vivències que els seus principals protagonistes, els futbolistes, gaudeixen i pateixen constantment. Més enllà de tenir assegurats el menjar i un sostre la resta de la seva vida -i potser també la dels seus fills-, han de saber regatejar, a vegades, aspiracions truncades per una lesió, la soledat de l’estranger, estats d’ànim baixos a causa de l’acumulació de notícies dolentes i el fet de pertànyer a equips amb una dinàmica tant negativa com la d’un mateix.

Totes aquestes experiències dignes de l’Odissea les ha viscut en el passat Dídac Vilà (Barcelona, 1989), actual jugador de l’Espanyol, després de deixar el club barceloní per fitxar pel Milan el 2011. Una lesió al pubis va ser l’origen de tots els mals. “A la vida hi ha cops durs que et deixen enfonsat”, explica ell mateix en aquesta entrevista amb La República Esportiva portada a terme a la terrassa de casa seva. El defensa de Mataró ja fa temps que va superar la situació i ara gaudeix de tornar a jugar a l’equip de la seva vida mentre crea una família amb la seva dona. El lateral esquerre encara té molt present l’alegria de la classificació per Europa -que portarà els blanc-i-blaus a començar la pretemporada el 3 de juliol, una setmana abans del previst- en l’última jornada de Lliga.

(L’entrevista es va fer dies abans que es confirmés l’adéu de Rubi i l’arribada de David Gallego a la banqueta de l’Espanyol)

Després dels empats consecutius davant el Llevant, el Celta i el Betis, i a falta de només tres jornades pel final de la Lliga, gairebé tothom us va descartar per entrar a Europa. Excepte Rubi, que hi va seguir creient. Com us va motivar als jugadors?

Ell des del primer dia de la pretemporada ja va transmetre aquest positivisme i va deixar clar que el seu objectiu era entrar a Europa malgrat ser conscient de la dificultat. Després de l’empat davant el Betis, l’Athletic de Bilbao ens va quedar a sis punts. Però Rubi ens va dir: “compteu que en l’últim partit el Bilbao perdrà segur perquè van al camp del Sevilla, que s’estarà jugant entrar a la Champions League, i nosaltres l’última jornada guanyarem perquè juguem a casa. Així que només hem d’esperar que ells perdin tres punts en les altres dues jornades i nosaltres guanyar-ho tot”. I va passar.

Ha estat una temporada d’alts i baixos. De quedar-vos molt a prop de dormir líders el dia de Valladolid a perdre nou partits en deu jornades i després entrar a Europa. Quina explicació té? És psicològica?

Al principi de la temporada allò més normal era empatar i guanyar. Però, de cop, cada mínim error ens va començar a penalitzar i les pilotes que abans anaven cap a dins, ara s’estavellaven contra el pal. Tenies 10 ocasions de gol i no n’entrava cap i, en canvi, l’equip rival aprofitava el primer error nostre per avançar-se en el marcador. Aquests canvis de dinàmica costen d’entendre.

I això us va portar a quedar-vos en un terreny on estàveu tant lluny d’Europa com del descens. Com es gestiona una situació així a l’hora de marcar-se un objectiu clar com a grup?

Has de pensar que, si guanyes, t’introdueixes a la lluita per Europa i, de retruc, et quedes tranquil respecte el descens. Malgrat que mediàticament sempre tira més l’objectiu de parlar d’entrar a Europa.

El dia del derbi del Girona només us separava un punt entre els dos equips catalans i aquella victòria blanc-i-blava va canviar-ho tot pels dos equips. Vosaltres a Europa i ells a Segona Divisió.

Sí, sense dubte va ser el partit d’inflexió. Els dos estàvem més o menys a la mateixa distància d’Europa que del descens. Guanyar ens va permetre tornar a entrar en una dinàmica positiva i a ells la dinàmica negativa els va portar al descens. Dels últims 24 punts en vam fer 18, té molt mèrit.

L’Espanyol treballa molt l’aspecte psicològic?

No tenim un psicòleg esportiu, però ho treballem a base de missatges de l’entrenador, del director esportiu i d’alguns jugadors cap a la resta de la plantilla. Entre tots ens ajudem.

Vam entrevistar fa poc en David Baixeras, qui va ser psicòleg del Girona fa uns anys, i ens va explicar que alguns jugadors s’inventaven visites al fisioterapeuta per no haver d’explicar al seu entrenador i als seus companys que anaven al psicòleg. Un dels motius era la por a no ser renovats a causa d’aquest problema.

Pot ser que això passi en algun cas. Sempre et pots trobar un entrenador concret que prefereixi treure’s de sobre aquest jugador, però jo crec que normalment és al revés. Treballar la part psicològica li permetrà al jugador millorar el seu rendiment i això serà beneficiós per l’equip. Per tant, el club ho ha de veure com una cosa positiva.

Començar tant aviat la temporada -el 25 de juliol l’Espanyol disputarà la primera ronda prèvia de l’Europa League- què implica?

Que hagis d’estar en forma un mes abans que la resta dels equips de la Lliga espanyola.

I això pot afectar-vos negativament quan arribi el tram final de temporada?

Durant la temporada sempre tens baixades de rendiment. Nosaltres el desembre vam perdre tots els partits. Aquesta va ser la nostra baixada de rendiment i, aleshores, no havíem jugat competició europea. Després vam trampejar gener i febrer i ja vam estar millor de cara al final de la temporada. Malgrat això, és veritat que la càrrega de partits acostuma a afectar a aquell jugador que a principi de temporada ha estat molt bé. És molt estrany que un jugador estigui en el seu màxim nivell durant els 45 partits. Tots tenim alts i baixos, siguin de tres o quatre partits o de 10.

Una de les bones notícies d’aquesta temporada ha estat Borja Iglesias.

No és només els gols que t’aporta, sinó tot el treball que fa per l’equip. Hi ha davanters que marquen molts gols, però a l’equip no li representen tant d’oxigen com ell. Quan recupera la pilota, saps que te l’aguantarà els cinc segons necessaris perquè tu puguis agafar l’energia i l’aire per continuar la jugada. Molts davanters volen que li passis la pilota al peu i ja està. En canvi, el Borja et xoca amb els dos centrals contínuament i és el primer en defensar. Tècnicament no és tan exquisit com d’altres, però té un nivell de lluita que li dona molt a l’equip.

Fins i tot, com a persona també sembla que aporta molt a un vestuari.

Sí, és molt bon tio, molt planer i transparent. Sempre ens picarem perquè en els entrenaments es queixa de les meves entrades (riu). Però jo li pregunto: “sinó com vols que et pari?” És un armari d’1,90 m i no hi ha manera d’aturar-lo.

L’altre fitxatge important ha estat Wu Lei. Com es relaciona amb vosaltres al vestidor?

No parla molt, som nosaltres els qui li intentem fer alguna broma. Però és normal. Si a tu et posen davant de 40 desconeguts que no parlen el teu idioma també et passarà això. Parla poc anglès i molts de nosaltres tampoc és que tinguem un gran nivell d’aquest idioma. Al final, la comunicació que tens és amb la pilota.

Amb l’entrenador parla a través d’un traductor?

Sí, abans i després dels partits i dels entrenaments es reuneixen els tres i li explica tot de forma personal. I en el partit ja és qüestió de comunicar-se a través de la gestualitat (riu).

Quin és el seu punt fort?

Ell allò que té bo és la capacitat de desmarcar-se i el gol. I ho ha pogut explotar, sobretot amb la companyia de Borja Iglesias al costat. La seva il·lusió ens ha aportat frescor. Ell canvia de registre en demanar la pilota a l’espai. Jo com a defensa considero que és més còmode parar un jugador que sempre la vol al peu. La diferència la marquen sobretot els davanters que la volen al peu i a l’espai.

Des que vas marxar de l’Espanyol el gener del 2011 fins que vas tornar-hi fa dos anys, has passat per un bon grapat d’equips i no en tots has tingut experiències positives. Com ho has viscut?

Vaig sortir de l’Espanyol trobant-me bé, però un cop va aparèixer la lesió al pubis que em va impedir passar la revisió mèdica al València l’estiu del 2011, vaig entrar en una dinàmica negativa. A la vida hi ha cops durs que psicològicament et deixen enfonsat dos mesos, i d’altres de més forts, que et poden tenir en aquesta situació dos anys. Aquest segon cas és el que vaig viure jo. No em trobava bé, no tenia les mateixes sensacions, anava cap aquí, cap allà. Però, poc a poc, vaig començar a tenir alguns partits bons i vaig anar sortint de la situació. Després també vaig jugar en dos equips, el Betis i l’Eibar, que no estaven en el seu millor moment -amb els dos conjunts va baixar a Segona Divisió, però els bascos es van acabar salvant pel descens administratiu de l’Elx-, igual que jo. I això alenteix el teu procés de millora.

I el 2015 arriba el canvi d’aires que t’ofereix l’AEK d’Atenes.

Sí, allò va marcar un abans i un després en la meva carrera. Allà vaig jugar en un equip que competia per estar a dalt de la classificació, per disputar competicions europees, per poder guanyar la Lliga i la Copa…aquest canvi de xip em va anar molt bé per retrobar-me com a jugador. Vaig jugar molts partits, vaig guanyar molts partits, vaig aixecar una Copa i em vaig sentir realitzat.

Un dels motius per acceptar l’oferta va ser el de jugar en una Lliga nova?

Jugar per guanyar, m’atreia. Estava acostumat a jugar per mantenir-me. A més, en aquell moment vaig trobar una companya d’aventura que va venir amb mi a Grècia i tot ho vaig veure diferent. Perquè, malgrat ser una bona etapa la de l’AEK, també vaig tenir els meus moments complicats. És normal a la vida.

I el 2017 l’Espanyol et va donar l’oportunitat de tornar a casa.

La primera temporada va ser una mica complicada perquè el Quique Sánchez Flores no em va donar gaire minuts. Però aquest curs ha estat força millor. Malgrat no ser titular en l’últim tram de temporada, he jugat una trentena de partits, que no està gens malament. S’agraeix com a jugador. I a sobre ens hem trobat amb el premi final d’entrar a Europa.

Algú que llegeixi això pot pensar que li grinyola que un futbolista parli de moments complicats a nivell psicològic quan és una persona privilegiada. Què li diries?

Primer de tot, que som persones com tothom. Igual que aquesta persona en el seu lloc de treball tindrà dies que voldrà menjar-se el món i d’altres que ho veurà tot negre, a mi també em passa. I aquest tipus de dies et costa fer qualsevol cosa. El futbol té un component psicològic molt important que es nota en qualsevol partit, sigui una final de la Champions League o un de regional. Dos passades mal fetes en començar el segon temps poden canviar totalment la dinàmica del partit que hi havia hagut al primer temps.

Quan tens aquests partits o entrenaments dolents t’és fàcil desconnectar? En qualsevol moment, per la televisió pot sortir algú criticant-te o en una cafeteria et pots trobar amb una pàgina de diari que parli malament de tu.

Doncs no poses la televisió (riu).

T’emportes a casa aquest malestar?

A vegades sí i a vegades no. Si estàs molt abatut per allò que ha passat, arribes a casa trist. Intentes desconnectar i fer coses que t’animin. L’endemà serà un altre dia i tindràs temps per pensar en allò que ha passat amb una sensació millor que la que tens ara. Intentes evitar que aquestes informacions negatives t’arribin el menys possible perquè és una tonteria donar-li voltes. L’única reacció amb sentit és fer coses per revertir la situació i, sinó ho pots fer, almenys t’has d’intentar sentir còmode.

És fàcil mantenir una vida familiar i amb amics fora del futbol? Familiar ja veig que sí…

Tot depèn d’on estiguis jugant. Quan estava a Grècia, enlloc de parlar cada dos dies amb els amics de tota la vida com faig ara, ho feia un cop per setmana per telèfon. Allà anava molt a sopar i a fer activitats amb els meus companys d’equip. A l’Espanyol hi ha quatre o cinc jugadors de fora de Catalunya que han creat un grup molt fort i són com una família, es donen molt suport entre ells. En canvi, jo al ser d’aquí ara puc combinar els meus amics, els amics de la meva dona i els amics del futbol.

Costa tenir els peus a terra quan les coses van bé en el món del futbol?

Va amb el tarannà de la persona. Quan un jugador li van bé les coses i no el paren d’elogiar, pot tenir aquest perill. Totes les situacions creu que les té molt dominades perquè el seu estat d’ànim evita que li afectin les coses dolentes. Ell està bé i es queda amb els comentaris positius. També he conegut jugadors que reben més comentaris positius que negatius i només es queden amb els negatius. I, d’altres, potser van a la seva bola i no es cuiden tant com s’haurien de cuidar. En el nostre equip en particular jo crec que tenim un ambient molt bo i tothom és responsable.

Fins a quin punt un jugador de futbol s’ha de cuidar per poder rendir satisfactòriament?

Com més jove ets, menys importa. El cos et seguirà tirant. Però, si vols aguantar bé durant molt temps, t’has de cuidar sí o sí. Després ja dependrà de la teva fortalesa física si aguantes a gran nivell fins als 27 o fins als 33. El cos té una resistència i una capacitat que si tu no l’entrenes, la perds. Tot de per sí sol ja es desgasta i encara ho fa a més velocitat sinó ho cuides.

L’altre dia Van Dijk va sortir amb una cervesa a la roda de premsa de la final de la Champions League després d’haver estat escollit millor jugador del partit. A alguns no els hi semblarà bé perquè consideraran que els jugadors han de donar exemple en tot moment. Realment és així?

El problema és la malinterpretació que es pot fer de les teves accions. Sobretot tal i com està ara mateix el món de les xarxes socials. La teva imatge sempre dependrà d’allò que la gent vulgui vendre d’una acció teva. Com més ulls et miren, més coses positives i negatives et poden trobar. Tothom pot prendre’s una cervesa en un moment determinat, evidentment. Una altra cosa és que beguis cervesa habitualment perquè al teu cos li acabarà passant factura, sobretot a llarg termini.

Com vau viure al vestuari del primer equip masculí que el primer equip femení de l’Espanyol portés 20.000 persones a l’RCDE Stadium?

Vam estar contents per elles. Per tot futbolista la il·lusió és jugar en un estadi gran i ple de gent, malgrat que això també comporti una pressió extra. Penses: “jo abans anava com a espectador a aquests estadis i ara és la gent la que em mira a mi”. Per elles va ser un fet molt il·lusionant.

Creus que el futbol femení seguirà en línia ascendent a l’Estat espanyol?

Dependrà sobretot del suport mediàtic que tingui al darrere. És qüestió que vagin canviant els costums de la gent. Si tu animes als teus seguidors a anar a veure el matí a l’equip masculí i a la tarda a l’equip femení, o a la inversa, s’hi acabaran acostumant. Seria una festa pels pericos i acabaries generant entusiasme. A més, comportaria que els patrocinadors s’interessessin més pel futbol femení.

Els futbolistes esteu contents amb la primera temporada del VAR?

Hi ha algunes decisions molt susceptibles i sempre hi ha coses a millorar. Però, al final, ha convertit el futbol en més just i ara ja no es donen gols decisius marcats gràcies a un fora de joc de 20 o 30 centímetres. Almenys saps que no hi haurà errors tan greus.

Però preferiu el VAR o ja us anava bé viure sense aquesta novetat tecnològica?

No ho sé. Es considera que el futbol perd essència quan el VAR et perjudica. En canvi, quan et beneficia tothom està a favor del VAR.

Com a defensa has notat que aquesta temporada els davanters s’han llençat menys a la piscina dins de l’àrea?

Sí, clar. Han de notar algun contacte per provar de forçar el penal. Hi ha moments que penses que hauria estat millor continuar sense el VAR i n’hi ha d’altres que consideres que és una bona aportació al futbol perquè beneficia allò real i evita els mèrits del murri. Però pot desvirtuar una mica un partit. A nosaltres contra el Rayo Vallecano el VAR ens va anul·lar dos gols i a ells, un.

Aleshores deu arribar un moment que ja no saps si celebrar un gol o no.

Efectivament (riu). Per molt que ho vegis clar, dubtes si el VAR no s’haurà fixa’t en algun detall que per tu i pels àrbitres de camp ha passat desapercebut.