Demagògia és vendre que has apostat per Juan Miranda com a lateral esquerre suplent i que, a la primera baixa de Jordi Alba, posis Vermaelen a Leganès. Demagògia és que, en fitxar Valverde, Josep Maria Bartomeu afirmés que “la seva filosofia de joc és com la del Barça […] i l’interessa el futbol base” i que el més semblant a apostar per un jugador del planter siguin les quatre oportunitats comptades que li has donat a Carles Aleñá en el teu segon any. Demagògia és que, en finalitzar el curs passat, diguessis que ets conscient “de la història i la feina de cantera d’aquest club” i de com t’agradaria “que els jugadors veiessin l’existència d’unes perspectives d’entrar en el primer equip” i que ahir, en canvi, fent ús del teu instint de supervivència a curt termini, expliquessis que “el millor espai per sobresortir és el Barça B, pujar a Segona A i demostrar un munt de coses”.
Com explicava Dídac Peyret a l’Sport el 4 de desembre, en els 10 anys com a tècnic professional previs a la seva arribada al Barça, Ernesto Valverde havia donat l’oportunitat de la Primera Divisió a 34 jugadors del planter. És a dir: 3,4 per temporada. Alguns d’ells han estat tan importants com Iñaki Williams i Fernando Llorente, dos emblemes d’un Athletic Club que té la necessitat de mirar constantment la seva masia per tirar endavant. De fet, que la carrera de l’extremeny a les banquetes tingués la basca com a punt clau semblava que havia de ser una de les assegurances perquè algú com Riqui Puig ja estigués corretejant pel Camp Nou cada quinze dies.
Com explicava Aristòtil, el demagog és l’adulador del poble i pretén eliminar l’oposició amb unes lleis que són el capritx de molts. Això pot ocasionar la instauració d’un règim oligàrquic o tirànic. És molt dubtós que els valedors del planter i de comptar amb ell amb regularitat tinguin aquesta pretensió. I demanar una aposta ferma pel filial no és demagògia -ni una falàcia, ni una manipulació del significat, ni una omissió, ni una redefinició del llenguatge, ni una tàctica de distracció, ni una estadística fora de context, ni una demonització, ni un fals dilema, les diferents formes existents de la demagògia- perquè gràcies a que algú sí ho va fer hem gaudit i encara estem gaudint de jugadors com Sergio Busquets, Pedro Rodríguez o Sergi Roberto. Els dos primers procedien de Tercera -de Tercera!-, sense la necessitat d’ascendir ni a Segona B ni a Segona A per fer-se un lloc en el primer equip. A priori, no podem assegurar que Carles Aleñá o Riqui Puig, sobretot Riqui Puig, tinguin menys projecció.
Amb nocturnitat i alevosia, tot aprofitant unes molèsties que el van deixar fora davant PSV i Espanyol, Valverde ha anat arraconant a Arthur en un costat de la banqueta per donar-li tota l’esplendor del terreny de joc a Arturo Vidal. I el Barça s’ha allunyat de la seva millor versió, aquella etapa del curs capitanejada per l’exhibició a Wembley. Sense el brasiler, l’equip català és un conjunt més lent, previsible i avorrit. I també més sòlid en defensa. Malgrat que costa afirmar que aquest fet sigui culpa de la presència del xilè. El de Viandar de la Vera, després de les friccions amenaçadores de quan es van conèixer, ha trobat el típic jugador que la culerada més conservadora considera ideal per les nits d’eliminatòria de Champions a Stamford Bridge. Un dia va ser Gerard López, un altre Paulinho i enguany Arturo Vidal, el millor dels tres en mèrits, trajectòria i qualitat.
I el Barça avui ha tornat a marxar al descans amb el partit pràcticament sentenciat sense la necessitat de convèncer i mentre la seva afició badallava. Com a València el cap de setmana passat. Air Dembélé i EasyAlba no s’han trobat amb drons que obstaculitzessin els seus enlairaments i han aportat l’únic picant d’un segon temps també apàtic malgrat l’entrada de les dues perles de la banqueta, Arthur i Coutinho.