Si el Barça hagués aixecat la Copa del Rei al Benito Villamarín s’hagués produït un fet singular i molt rellevant. Aquest 2019 fa cinc anys que un dels millors literats del futbol, Eduardo Galeano, ens va deixar a l’edat de 74 anys. Un lustre que el conjunt blaugrana, equip admirat pel prestigiós escriptor uruguaià, hagués tenyit amb els seus colors signant un rècord mai abans assolit: cinc Copes consecutives. Cinc anys sense Galeano i cinc Copes del Barça de Messi -enaltit per l’intel·lectual-, una coincidència que no s’ha acabat complint per la llarga depressió que pateix el vestidor barcelonista des de la caiguda de Liverpool d’ara fa quinze dies. Les ressaques, a certa edat, es perllonguen i ennuvolen dies assolellats. I la patacada d’Anfield encara dura.
L’expressió de Messi en la roda de premsa prèvia, a vint-i-quatre hores de la final, va exposar públicament i sense filtres l’estat d’ànim del club culer, reflexiu i buscant explicació a l’eliminació d’ara fa dues setmanes, sense trobar les paraules adequades per definir la derrota més enllà de demanar perdó i d’insistir en la manca de competitivitat mostrada a l’estadi anglès. La preocupació de Liverpool no s’ha esvaït. De fet, s’ha aixamplat després d’una molt mala primera part en la final de la Copa del Rei que ha evitat el novè doblet de la història del club. Josep Maria Bartomeu, que va qualificar la temporada amb un notable comptant amb la Copa abans de jugar-la, haurà de fer una passa enrera i tancar-se amb els responsables de la direcció esportiva per tal de depurar responsabilitats.
“Una linda jugada por amor de dios”, suplicava Galeano mentre veia futbol. Avui a Sevilla hagués demanat exactament el mateix. Hagués aplaudit el moviment i l’obús de Gameiro, la cavalcada de Carlos Soler i aquella meravella de Messi que s’ha estavellat al pal. Però no hagués gaudit massa més d’un partit amb molta circulació de pilota estèril, aquell tiki-taka que tant detestava Pep Guardiola si no servia per generar ocasions de gol. El Barça n’ha tingut ben poques, tot i l’esforç individual de la segona part que no ha valgut per arribar a temps a una final que ja havia passat de llarg. Precisament de voluntat col·lectiva en parlava el britànic David Goldblatt, un dels assagistes que van captivar Galeano amb la seva prosa exacta, per definir el futbol: “és un complex joc de rituals col·lectius i converses públiques en un món profundament individualista, atomitzat i dividit”.
El Barça no ha estat un equip en 135 dels 180 minuts més importants de la temporada. Dos partits que li han costat dos títols i un dolorós maldecap que s’estendrà durant l’estiu per tal de construir un nou projecte que il·lusioni una massa social desconcertada pels esdeveniments dels darrers dies. L’equip culer corria esperitat en direcció el triplet de la mateixa manera que Arturo Vidal circula com un cavaller errant sobre la gespa, sense una orientació concreta i aterrant de boca a terra en el tram més transcendental del curs. Ara fa només quinze dies el Barça tenia a tocar la trilogia històrica, però el sostre del futbol és fràgil i els castells s’ensorren segons bufa el vent. I encara més si l’estructura és inestable.