El Brasil tenia dos estadis maleïts que el perseguien i el turmentaven. Dos dels estadis més bonics del seu país i dos meravelles de l’arquitectura que haurien de convertir-se en feus inexpugnables on la canarinha sotmetés els seus rivals al seu futbol sempre alegre i ofensiu. Però el Maracaná i el Mineirao, els grans escenaris de Rio de Janeiro i Belo Horizonte s’havien ennuegat al coll d’una selecció que duia cinc anys fustigant-se i fent miques una estadística històrica que deixava clar que el Brasil era invencible a casa: només havia perdut tres partits oficials fins el Mundial 2014. Des d’aleshores, i només parlem de cinc anys enrere, n’havia sumat dos més. I tots dos molt dolorosos: el maleït 7-1 davant Alemanya i el tercer i quart lloc de la Copa del Món davant Holanda. Amb el Superclàssic d’aquest dimarts contra el gran rival de sempre, la verdeamarelha s’ha tret l’espina amb l’expulsió de l’Argentina de la seva Copa Amèrica.
Fins aquestes semifinals, l’Argentina havia estat un equip vulgar, més aviat mediocre. Sense la seva principal figura predominant en el joc, apagada per un futbol ple d’imprecisions i de poc talent, l’albiceleste havia arribat a les semifinals de la mateixa manera que va accedir als quarts de final del Mundial de Rússia: trempejant i sense un projecte definit. És per això que davant seleccions més treballades pateix, com ho ha fet en la totalitat d’aquest campionat continental. Tot i això, contra el Brasil ha aparegut una millor Argentina, coincidint també amb la irrupció del seu capità, d’un Lionel Messi més participatiu i encertat, malgrat que el futbolista més destacat del partit ha estat un antic -i potser nou- company seu al Barça, el veteraníssim Dani Alves, un dels personatges principals d’una Copa que l’ha reivindicat -encara- com el millor lateral dret del món.
D’una exquisida jugada personal d’Alves, trencant dues línies en un eslàlom més habitual en un futbolista jove i explosiu, ha nascut el gol brasiler en un duel absolutament igualat i d’una intensitat suprema. L’exculer ha desfet el nus defensiu dels argentins i ha cedit per a Roberto Firmino, que ha regalat una pilota perfecta perquè Gabriel Jesús definís tot sol des de l’àrea petita. El gol més bell del torneig llatinoamericà ha hagut d’esperar fins les semifinals, una fase que el Brasil no superava des que el 2007 es proclamés campiona de la Copa Amèrica precisament amb un gol de Dani Alves davant l’Argentina d’un novell Messi.
El capità del Barça ha tingut detalls i moments especials, els més desequilibrants de la seva participació en la competició de l’Amèrica del Sud, però el ’10’ segueix sense poder liderar l’Argentina cap a la consecució d’un títol, una exigència que pesa sobre el futbolista a qui se li reclama aixecar tots els trofeus en els quals participa. Potser per això cada caiguda amb l’albiceleste cau sobre Messi com una llosa. Un dolor que només cessa quan es vesteix de blaugrana i s’envolta dels seus, dels qui l’entenen: Busquets, Luis Suárez o Jordi Alba. Amb l’Argentina, el capità busca, mira el seu entorn i abaixa el cap. Res a fer. A vegades sembla que, per als seus companys, el millor futbolista del planeta no existeixi. Ningú en treu profit. I això que en dues accions seves la pilota s’ha acabat estavellant al pal i que haguessin pogut suposar l’empat a un amb força minuts encara per davant.
Però ni la rematada d’Agüero a centrada de Messi, ni una volea del ’10’ del Barça han acabat al fons de la xarxa, on sí que ha finalitzat una extraordinària jugada individual de Gabriel Jesús definida per Firmino, el cop final d’una Argentina que segueix en profunda reflexió obligada a trobar recursos de cara a la Copa Amèrica del proper estiu, la prova definitiva pensant en el Mundial de Qatar del 2022, probablement el darrer d’un Messi que hi arribarà amb 35 anys a l’esquena. A l’altra cara de la moneda, el Brasil disputarà dotze anys després una nova final sudamericana. La de Tite espera el seu rival: Xile o Perú.