En Luís Rubiales i la seva camarilla se la saben molt llarga i solament es mouen per treure diners dels productes que tenen per vendre, sigui la Supercopa a l’Aràbia Saudita, allò que n’anomenen “El clásico” o la selecció espanyola. En el cas de La Roja, s’ha canviat la tradició d’anar ubicant els partits per tota la geografia per obrir subhasta i adjudicar-los al millor postor. Aquesta política es basa a creure que els ajuntaments, les autonomies o les federacions territorials es deleixen per rebre la selecció i competiran econòmicament per ser-ne seu. Directament, es tracta un negoci basat en el nacionalisme més primari.
Així doncs, la RFEF anuncia un partit (els que corresponen per les competicions o amistosos), obre “concurs públic” i seu a la vora del foc a l’espera de les ofertes que li arribin. I quina administració va demanar ser la receptora del recent España-Albània, i, per tant, la “paganini”? Doncs l’Ajuntament de Barcelona. Ara s’entén una mica més que, malgrat que el partit se celebrés en un camp que està entre els municipis de Cornellà i el Prat, a la pancartassa amb fons d’estanquera que es va desplegar hi posés “Barcelona con la selección”. Ho sabem els que hem fet Història de l’art: el comitent que paga el quadre vol sortir a la pintura, en aquest cas, a la fotografia.
I quant ha costat la broma? La broma que ha servit per insultar Catalunya i tractar-la com a propietat, com Will Smith ha tractat la seva dona de propietat seva, el que li ha donat excusa per fer servir la violència? Doncs uns 300.000 €, pagats amb diners públics de l’ajuntament de Catalunya, l’objecte de l’escarni.
300.000 € és el mínim que la RFEF exigeix a l’adjudicatari, a més de fer-se càrrec de l’estada de la delegació visitant que, tractant-se d’un “bolo”, d’un amistós, ve amb tot pagat. Qui fos que considerés que valia la pena fer aquesta despesa, que ens digui, com a mínim, què n’ha tret la ciutat si, a més, les entrades i els drets televisius els gestiona la RFEF. Ni tan sols és argumentable que els 30.000 assistents omplissin hotels i restaurants, com seria en el cas d’una afició que es desplaci, que la majoria van anar a sopar i a dormir a casa seva. Aquesta llumenera deu haver cregut que aquest magne esdeveniment esportiu feia algun profit a la ciutat, o potser amb l’aquelarre nacionalista espanyol que va suposar en va tenir prou. Pot parlar-se de malbaratament de diners públics?