Pots plantejar un partit amb una intensitat altíssima, amb una pressió sobre les primeres línies el teu rival per provocar que els seus centrals tinguin problemes a l’hora de sortir del propi de terreny de joc amb la pilota controlada, amb tres davanters ràpids per mirar de sorprendre la defensa avançada d’un equip que té una clara tendència a avançar els laterals i deixar espais per les dues bandes. Pots plantejar una línia de tres migcampistes amb alçada i cos per guanyar tots els duels físics en la zona central del terreny de joc i també pots escollir tallar cada jugada del teu contrari amb falta, fent servir el xoc en cada pilota dividida.
Tens infinitat d’opcions tàctiques quan estudies un partit i un rival, però no existeix cap mesura, cap antídot, per aturar Lionel Messi. No ho ha pogut fer ningú des del seu debut, el 16 d’octubre del 2004. Ni Sir Alex Ferguson, ni José Mourinho, ni el mateix Pep Guardiola -a qui va ajudar a convertir-se en el millor entrenador del món-, ni Zinedine Zidane, ni Massimiliano Allegri, ni cap dels grans tècnics amb el màxim prestigi internacional ha estat capaç de trobar la fórmula màgica per desactivar un jugador que no necessita malabarismes per autodefinir-se com el futbolista més desequilibrant del món.
Tan és que el Manchester United sorprengui el Barça en els primers deu minuts de partit, que sigui capaç de tancar l’equip culer al seu propi mig camp, que li generi les tres primeres oportunitats de gol, que estavelli una pilota al travesser en el minut 1 amb els blaugrana totalment encarcarats i amb el Camp Nou glaçant la sang, que faci ressuscitar els fantasmes de Roma per l’inici devastador. Tan és. Amb Messi a la gespa, cap de les històries que conformen el context d’un partit té cap validesa.
El United ho sabia i Solskjaer, encara més. Com també ho té present el Liverpool, que ja ha estudiat el Barça pensant en les més que possibles semifinals que enfrontaran l’equip català i l’anglès en una eliminatòria que, si els reds fan els deures i defensen el 2-0 de l’anada, es convertirà en una final anticipada plena d’atractius. Contra Messi no hi ha medicina. Si decideix llançar una sotana, apoderar-se de la frontal i allunyar la pilota de l’abast del porter rival, ho fa sense que cap futbolista el freni. 45 gols en 42 partits aquesta temporada, una barbaritat.
La seva sola presència genera pànic, encara que camini a quaranta metres de la porteria. Si té la pilota als peus, el conjunt rival es tensiona i espera qualsevol possible acció: passada curta, passada llarga, passada filtrada, arrencada en velocitat, retall en un pam de terreny o paret amb companys. És capaç de tot. Ja el poden assatjar un, dos o tres jugadors, com ha succeït en diverses ocasions en la segona meitat amb la pressió de McTominay, Pogba i Ashley Young a qui, impassible, ha fet perdre els papers superant-los una vegada i una altra. El què sigui, ho farà. Ni el papa es veu en cor per censurar que se l’anomeni Déu.