El Club Natació Sabadell és el tercer club esportiu de Catalunya en nombre de socis, només per darrere del Barça i el RACC -el segon si només es compten els de competició-, i demà divendres i dissabte organitzarà per quarta vegada en vuit anys la Final Four de l’Euro League Women, la màxima competició continental. El seu equip, l’Astralpool CN Sabadell, hi participarà amb la intenció d’aixecar per cinquena vegada en la seva història un trofeu que no guanya des del 2016, precisament a la piscina de Can Llong. La temporada passada va caure a la tanda de penals davant el Kirishi rus després d’empatar a vuit en el partit, però la regularitat del conjunt vallesà ve certificada en disputar aquesta fase final per setena vegada consecutiva.  

Claudi Martí (Sabadell, 1963), ex waterpolista i ex nadador, és el president del club des del 2017 i abans ja havia exercit altres càrrecs a la junta directiva. La República Esportiva conversa amb ell sobre l’esdeveniment, l’auge de l’esport femení i la salut d’una de les entitats que més esportistes aporta als Jocs Olímpics a nivell mundial quan només queda un any perquè se celebrin els de Tòquio.

També haguessin organitzat la Final Four si el Club Natació Sabadell no s’hi hagués classificat?

No, això és una cosa que en el món del waterpolo encara no es fa. Fins i tot, a la Copa d’Europa masculina l’equip amfitrió es classifica directament per disputar la Final Eight. El waterpolo encara no té suficient seguiment mediàtic com per permetre’s funcionar d’una altra manera.

Aleshores, quan neix la idea perquè Sabadell sigui la seu?

Vam començar a treballar en aquest projecte el mateix dia que vam perdre la final de l’any passat a Kirishi davant l’amfitrió. Però no es va confirmar fins que, a mitjans de març, vam aconseguir el bitllet en eliminar a l’Ekipe Orizzonte als quarts de final. No volíem tornar a disputar una Final Four a Rússia. Som conscients del valor afegit que et dona jugar a casa; ho demostra el fet que hem guanyat les tres fases finals que hem organitzat -2011, 2014 i 2016-. Kirishi també va fer una petició per repetir com a seu per tercer any consecutiu. Però, a banda de l’apartat esportiu, acollir un esdeveniment d’aquestes característiques et dona una rellevància com a entitat i com a país a nivell internacional.

Pel que fa a la repercussió mediàtica, ha notat un creixement respecte el que hi va haver en la primera Final Four a Can Llong?

El 2011 la repercussió mediàtica a nivell local va ser molta i, a més, va coincidir amb precampanya electoral de les municipals, com ara, i amb les eleccions del club. Però actualment també te repercussió perquè el nostre equip ja l’ha guanyat quatre vegades des d’aleshores i el nivell del conjunt ha seguit creixent. A més, en els últims deu anys l’esport femení ha crescut molt. La presència en els mitjans de comunicació és major i estem contents, malgrat que encara queda molta feina per fer: el 95% de les noticies esportives que es publiquen pertanyen a l’esport masculí. De totes maneres, les passes endavant que ha aconseguit donar el feminisme en la societat han provocat que aquesta presti més atenció a esdeveniments com aquest.

Això també s’ha vist reflectit en un increment del nombre de patrocinadors en l’esport femení?

El concepte de patrocini ha canviat durant els últims anys. La comunicació i el màrqueting han evolucionat molt. Ja no es posen tantes pancartes i, en canvi, els patrocinadors demanen més presència a les xarxes socials i pretenen construir un vincle més gran amb el club. A l’hora d’aconseguir patrocinis, actualment és més important evolucionar satisfactòriament cap aquest tipus de vinculació digital que aconseguir títols. La relació que tenim amb patrocinadors com Astralpool, Estrella Damm o Dexeus és allò que ens ha permès l’estabilitat del projecte del waterpolo femení del Club Natació Sabadell. Prefereixo la fidelitat que créixer en quantitat.

Com a club han apostat més pel waterpolo femení que pel masculí?

L’aposta que vam fer pel waterpolo femení va ser amb la intenció de dotar-lo de capacitat per arribar un dia a ser els millors a nivell mundial. I no la vam fer a base de portar jugadores de fora, sinó copiant la forma d’enfocar el projecte del masculí des del punt de vista de la concepció de l’esport. Si en el masculí des de fa dècades els nens comencen a jugar amb 5 o 6 anys, hi ha escoles de captació i reben una formació específica, per què això no es podia fer de la mateixa manera en el femení?  Fins a finals dels 90, les úniques nenes que feien waterpolo eren les que deixaven de nedar perquè no complien les marques per seguir competint. Per tant, s’iniciaven en la pràctica del waterpolo ja en edat júnior. Un cop vam aconseguir igualar aquests aspectes, vam tenir la sort de poder treure jugadores interessants del planter i, d’aquesta manera, vam poder mantenir l’equip a l’elit. També s’ha de tenir en compte que en el waterpolo femení els recursos que necessites per estar a dalt de tot són menors que en el masculí perquè hi ha menys competència. Nosaltres en el masculí ara no comptem amb els recursos per ser els millors.

Els jugadors i jugadores són totalment professionals?

Hem passat uns anys en els quals hem patit una desafecció per part dels esportistes respecte els estudis i el futur laboral. Aquesta forma d’afrontar la carrera esportiva porta molts problemes en el moment en què un esportista supera els 30 anys i comença a veure a prop la retirada. Ara hi ha molts projectes en marxa per evitar això. Per mi ser un bon professional del waterpolo vol dir ser capaç d’entrenar les hores que requereix l’esport i disposar de tots els mitjans que necessites per competir a l’alt nivell, però també formar-te per preparar l’endemà. S’ha de compaginar la semiprofessionalització del waterpolo amb la formació acadèmica de l’esportista.

Aquesta situació és semblant en d’altres esports d’aigua com la natació i la natació sincronitzada?

En natació hi ha encara menys professionalització econòmica. Darrere de la Mireia Belmonte hi ha moltíssims nedadors que hi dediquen dotze hores diàries i, a canvi, obtenen pocs ingressos. Al cap i a la fi, en tot moment estem parlant d’esports minoritaris. Més enllà del futbol, el bàsquet, el golf i el tennis, els altres es mouen en aquests paràmetres.

Són el tercer club de Catalunya en número de socis -supera la barrera dels 25.000-, només per darrere del Barça i el RACC. Considera que gaudeixen de menys repercussió mediàtica que d’altres entitats amb menys socis?

Superem per poc a l’Espanyol, però els del futbol mengen apart.

Allò que està clar és que el Club Natació Sabadell té una gran rellevància social. Quin és l’objectiu com a club? Guanyar títols, formar o promocionar la pràctica esportiva?

El nostre propòsit és intentar aconseguir la felicitat de la gent a través de la pràctica de l’esport. Això inclou des de la persona de 65 anys que es jubila i té en el club una oportunitat per passar-s’ho bé i fer salut fins al professional que pot desenvolupar una carrera esportiva amb nosaltres. I també gaudeix de la felicitat aquell nen que juga a la nostra secció de bàsquet i un dia ve a fitxar-lo el Barça.

No els hi fa mal que els clubs més grans s’emportin el talent?

No, per nosaltres és una bona noticia. Jo a aquest nen mai podré donar-li l’oportunitat de jugar a la màxima categoria de bàsquet, però sí que puc donar-li l’espai i els recursos per demostrar el seu talent i que un dia el vingui a buscar en Juan Carlos Navarro. D’altra banda, guanyar títols, més enllà de palmarès, et dona felicitat per un grup de persones força ampli. Em refereixo a tota la gent del club que dedica molts esforços perquè la plantilla i el cos tècnic tinguin la màxima facilitat a l’hora de treballar. Aquí hi entren els de manteniment, els del restaurant, els de premsa, entre d’altres.

Ara estem en any previ a Jocs Olímpics. Això es nota en el dia a dia?

Sí, és una part del joc. Tu tens uns projectes esportius i estàs en una entitat capdavantera en esports d’aigua. Per tant, saps que quan arribin els Jocs Olímpics el Club Natació Sabadell serà una de les entitats a nivell mundial que més esportistes hi aportarà. Per molts esportistes del club els Jocs Olímpics són el moment súmmum, sobretot pels nedadors. Porten preparant-se tres anys per aconseguir la mínima per poder anar a Tòquio.

A Rio 2016 el club va fer rècord amb 16 esportistes, 12 d’ells dones. A Londres 2012 van ser 15. Hi haurà nou rècord a Tòquio?

Encara no hem fet números. 15 i 16 ja van ser una barbaritat tenint en compte que només hi anem en natació, natació sincronitzada i waterpolo. Allò que considero important, i ho agraeixo als presidents de les federacions catalanes i espanyoles, és que ens tenen molt presents. A vegades m’han dit: “si vosaltres us constipeu a nosaltres ens arriba la grip”. Això ens dona molt valor i rellevància.

I tots aquests esportistes d’alt nivell per què elegeixen el Club Natació Sabadell per fer la seva carrera esportiva?

La gent de casa jo crec que ve perquè a Sabadell el club té moltíssima rellevància. El 90% dels sabadellencs aprèn a nedar en el nostre club i qualsevol nen o nena que vulgui anar més enllà en l’esport sap que aquí té una gran oportunitat per fer-ho. Amb unes escoles de formació importants, unes instal·lacions vàlides que no paren de créixer, un entorn atractiu i una entitat estable que treballa per mantenir tot això i millorar. Estic convençut que el 80% d’aquests esportistes d’elit venen aquí pel projecte esportiu, no pels diners.

Tenen quatre dones a la junta directiva. Totes elles són vocals. Hi ha la intenció que s’incrementi aquest nombre?

I en aquest recompte falta la Laura Torres. Formalment no en forma part, però fa funcions com si fos una integrant més.

Amb el 23,5% de membres femenins, estan lleugerament per sobre de la mitjana de dones que hi ha en les juntes directives dels clubs esportius catalans -21%-.

Quan vaig presentar la meva candidatura hi havia més dones. Teníem la Mercè Vallès com a vicepresidenta primera, però el passat estiu ho va deixar i la vam recuperar com a professional del club. No és una aposta per complir les quotes, sinó per expressar la realitat social d’un club que té aproximadament 55% de socis i 45% de sòcies. Estem gairebé a la paritat, una fita que fa uns anys estava molt lluny. I d’aquí a 10 anys segurament tindrem més sòcies que socis. Tots aquests canvis s’han de veure reflectits en la formació de la junta directiva. Però encara hi ha una sèrie de condicionaments socials, culturals i de pensament que faciliten que els homes tinguin més oportunitats per unir-se a projectes així. La societat provoca que la dona tingui més problemes que l’home per compaginar la seva vida personal amb la laboral, deixant de banda que elles disposen de molts menys referents en aquests càrrecs i poden sentir pressió pel fet de ser la primera dona en ocupar-los. A mi hi ha hagut dones que, en proposa’ls-hi un càrrec, m’han respòs: “segur que jo sabré fer això?”. Aquesta resposta mai me l’ha donat un home. Hem de canviar aquesta manera de pensar. El Club Natació Sabadell va arribar a tenir un 40% de dones a la junta directiva, com deia la Llei de l’Esport del 2007, la qual mai va aplicar els seus efectes perquè gairebé cap club complia amb la quota.

El març del 1938 es va crear la secció femenina del Club Natació Sabadell, dirigida per Francesca Casanovas. Només dos mesos més tard, alguns directius, inclòs el president Jaume Cusidó, van marxar al front i el club va passar a estar dirigit pels  membres més antics de la junta i per algunes integrants de la secció femenina. Tant es així, que hi ha el dubte de si Casanovas va ser la primera presidenta de l’entitat perquè va ser ella qui la va gestionar fins el desembre.

En moltes èpoques hi ha hagut un debat entre els socis sobre aquest tema però, a dia d’avui, no es considera com a presidenta oficial perquè no hi ha documentació que avali el canvi de president. Malgrat no pogués exercir el càrrec en aquell moment, oficialment el president va seguir sent Jaume Cusidó. Alguns dels socis més antics consideren que Francesca Casanovas hauria d’aparèixer en el quadre en el qual apareixen les fotografies de tots els presidents que ha tingut el club.

Veu possible que el seu successor en el càrrec sigui una dona que es converteixi en la primera presidenta en la història del club?

Desconec els candidats que tenen interès en presentar-se. Però, si tenim en compte la realitat social, crec que sí. Si d’aquí a sis mesos hi haguessin eleccions i s’hi presentés una dona preparada amb un projecte sòlid jo crec que les guanyaria. Arribarà un moment que ningú es fixarà en el gènere que té qui ocupa aquest tipus de càrrecs.