Catalunya no desentonaria gens en un Europeu o un Mundial de futbol. Tot i tenir una superfície territorial ben petita en comparació amb d’altres seleccions punteres del planeta, el combinat català segueix demostrant que de la seva terra en creixen enormes jugadors de futbol. Amb les seves principals figures -exceptuant Gerard Piqué- a la concentració de la selecció espanyola, Catalunya ha deixat una imatge envejable davant Veneçuela, la trenta-dosena selecció en el rànquing mundial FIFA i un dels equips que lluitarà per aixecar la Copa Amèrica aquest estiu.
De fet, en el seu darrer partit internacional disputat divendres passat, Veneçuela va vèncer per 3 gols a 1 l’Argentina de Lionel Messi, la principal candidata juntament amb el Brasil de Neymar Jr i la Xile d’Arturo Vidal per endur-se el títol continental de Sud-Amèrica. És a dir que parlem d’una gens menyspreable selecció de futbol.
Montilivi ha tornat a ser l’escenari d’una nova demostració que la selecció catalana podria fer un paper més que digne en els tornejos oficials. S’imaginen Els Segadors sonant a Wembley en la prèvia d’un Catalunya-França corresponent als quarts de final d’un Mundial? No seria descabellat. L’únic que cal és que la Federació Catalana de Futbol demani, tal i com ha fet la Basca, el reconeixement internacional per poder ser membre de la FIFA per participar en les competicions internacionals. La resta dependrà dels despatxos i del Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, si és necessari com a darrer recurs, com ja succeí amb les adhesions de Kosovo i Gibraltar.
Però tornant a la gespa, Catalunya ha competit com ho faria una gran selecció reconeguda. Dominant l’esfèrica, liderada per Piqué, Granell i, en el segon temps, per un Riqui Puig exquisit, generant ocasions de gol i fent-se forta en les àrees per acabar enduent-se una victòria de prestigi que la situa en el mapa. Més enllà que aquests partits amistosos serveixin únicament com a folklore, els 12.671 espectadors presents aquest dilluns a Montilivi han comprovat que la seva selecció té el nivell adequat per merèixer un lloc entre les grans.
Gerard López pot estar ben satisfet. Volia que aquest Catalunya-Veneçuela fos un partit de futbol, un duel esportiu que anés més enllà de les reivindicacions previstes en defensa de la llibertat dels presos polítics i de la independència del país, i se n’anirà al llit més que orgullós per haver tingut el públic embadalit amb el joc del seu equip i amb les opcions de victòria de les quals ha disposat fins el darrer instant. Amb les estelades sempre presents i els crits habituals del minut 17:14, Montilivi ha aparcat per un moment la lluita pels drets fonamentals i ha gaudit com mai d’un gran partit de futbol.