Recordo amb estima la rebuda que ens va fer la família de Bojan Krkic en una llotja privada del Britannia Stadium d’Stoke-on-Trent, ara ja fa algunes temporades. El futbol anglès, en una ciutat industrial com aquella, grisa i encapotada, es viu sense tant glamur: matí de mercat, la gent abrigada, i tarda de futbol a l’estadi previ pas per algun pub, pinta en mà, o fer un homenatge més que merescut a un mite, Stanley Matthews. Després del matx contra el Bournemouth, que recordo que no va tenir massa res si no fos per l’ambient a les graderies, cap a sopar i fer nones perquè cau la freda i humida nit anglesa.
En Bojan i en Marc Muniesa ens esperaven, juntament amb d’altres amistats, en un petit restaurant prop de Manchester, propietat d’un italià que sabia les delícies d’aquells post-adolescents mediterranis i ja els tancava l’osteria per ells. Sensació de club d’amics, riures i alguna que d’altra broma en relació a les trajectòries de Barça i Madrid, filials d’on havien sortit la majoria dels futbolistes congregats.
La percepció que aquells joves, que intentaven fer-se un lloc a la Premier, necessitaven espais per evadir-se i retornar a les converses supèrflues dels anys de col·legi i anonimat es feia palesa. Però, el cert és que després de sopar, fins i tot dins dels pubs hi havia un cert respecte entre ells i els clients: cap flaix, cap corredissa, simplement alguna que d’altre mirada de cua d’ull. Recordo el de Linyola comentar que, precisament, aquesta estranya sensació de normalitat era una de les coses que havia trobat a Anglaterra. N’estava content, com si fos conscient que vivia el futbol professional, finalment, com ell volia: allunyat de les càmeres, només preocupat per marcar sobre la gespa i fer vida familiar a l’exterior, malgrat que la Blanca, atès la seva carrera professional, no sempre hi era.
Aquesta història, emotiva, em ve al cap quan s’ha publicat recentment una nova entrevista al davanter, aquest cop a El País, que torna a radiografiar aquella personalitat introvertida que, segons qui, ha acabat associant a la seva trajectòria erràtica pel futbol professional. Bojan ha jugat a quatre de les cinc grans lligues europees (Barça, Roma, Milan, Ajax, Mainz 05, Alabès i Stoke City), malgrat no sempre haver-se reivindicat com el líder de l’equip que tothom deia que havia de ser quan va debutar al FC Barcelona. Però, l’entrevista serveix per veure algú en plena maduresa professional, que reivindica la seva dilatada carrera com un camí que l’ha portat a entendre més bé que ningú el futbol europeu, però sobretot que li ha servit per entronitzar la necessitat de no abandonar els orígens i els valors personals malgrat compartir vestidor amb les grans estrelles del firmament. Ni es sent fracassat –només faltaria– ni es penedeix de no haver estat “un fill de puta” –exposa, literalment–, malgrat les enveges que hi ha al futbol.
Dos aspectes ens haurien de fer reflexionar, en el fons. En primer lloc, la desil·lusió evident que s’entreveu en parlar, precisament, del futbol base i el comportament de molts dels seus companys de viatge. La mala llet, les enveges i les travetes que hi ha perquè les promeses acabin brillant com estrelles. “No he pogut mai”, conclou, però encén la llum d’alarma per a moltes famílies que avui diuen dels seus infants, que potser encara trepitgen la sorra, que seran els futurs Messi i Cristiano. Fa molt temps que, des de l’acadèmia, reivindiquem una educació integral del futbol base, al marge del què puguin dir de cadets o juvenils agents escurabutxaques, tertulians o totòlegs del futbol. “L’entrenador formador”, que sempre m’explicava en Pere Gratacós quan cobria concentracions del filial blaugrana.
En segon lloc, l’entrevista ajuda a posar en valor alguns aspectes colaterals del futbol professional, que no perquè siguin més mundans, haurien de ser menys significatius. “Parlo anglès, italià, castellà i català. Dono més valor a parlar quatre idiomes que a haver guanyat cinc títols més”, exclama. Certament, una carrera a l’elit esportiva no pot anar mai deslligada de l’educació, ni el planificar el futur després dels anys excitants sobre els terrenys de joc. La formació en idiomes, o la formació universitària que molts esportistes professionals tenen –i a la UVic-UCC en tenim bons exemples en handbol o hoquei– cal contextualitzar-la com un dels factors determinants perquè en acabar una vida d’èxits l’esportista professional tingui un bon pas a l’anonimat de la quotidianitat. Bojan no se sent fracassat: possiblement, la seva maduresa professional i el seu conseqüent èxit li arribin fora dels terrenys de joc. Pel seny, formació i l’autocrítica que ha fet del què ha viscut. Espero que un dia, amic Bojan, puguem continuar la conversa, sigui a l’osteria anglesa o en qualsevol pub de Barcelona. Sort i encerts.