Abans d’entrar en cap valoració sobre el derbi d’aquest dimecres, des de La República Esportiva volem deixar ben clar que el descens de l’Espanyol a segona divisió no és cap bona notícia. No ho és per al futbol català en general, per la pèrdua de representació a La Lliga; no ho és, lògicament, per al club blanc-i-blau i els seus membres i seguidors, i creiem que tampoc no ho hauria de ser per als seguidors del Futbol Club Barcelona, per la pèrdua dels dos derbis, i per una mínima empatia, perfectament compatible amb la màxima rivalitat, amb el club amb qui es comparteix no només ciutat sinó tot el territori català. Estem parlant des d’un punt de vista únicament esportiu i sense entrar en altres consideracions, socials, polítiques o de qualsevol altre mena i que es troben en la gènesi dels dos clubs, la història que arrosseguen, les personalitats que n’han sigut seguidors i partidaris, els posicionaments públics en moments històrics… el que sigui. Esperem que l’Espanyol torni a primera, això sí, guanyant-s’ho al camp, que en la temporada 19-20 han fet mèrits més que suficients per baixar, i que en absolut no hi tenen res a veure amb aquest darrer partit amb el Barça, que el calendari, capriciosament, ha fet que sigui el definitiu.
Si aquesta reflexió estava mínimament rumiada, ha pres una mica més de sentit quan, als vint minuts de la segona part, s’ha vist damunt del camp Nou, i sobretot sentit, un prou important castell de focs, la lectura del qual no pot ser altra que han estat seguidors blaugranes qui l’han activat, no se sap ben bé per celebrar el què: la lliga està com estava i l’única cosa irreversible és el descens de l’Espanyol. Fer això és poc noble, però, fer-ho abans no s’acabi el partit, a més, és desconsiderat.
Si anem al partit, han estat dues parts ben diferents. La primera ens la podríem estalviar si no fos que, per part blaugrana, no s’ha vist continuïtat del gran joc ofert a Vila-reial i, per part de l’Espanyol, que ha sabut controlar l’atac culer i ha sortit un parell de cops en bons contratacs, un d’Embarba, en el minut 17, que, després d’una llarga correguda xuta amb convicció però Ter Stegen el desvia amb el peu. Amb els pericos controlant bé els espais, torna a establir-se la circulació de la pilota sense profunditat i sense les alternatives vistes a la Plana. Què ha canviat? Doncs l’adversari: el Barça juga molt millor contra els equips que volen jugar i no contra els que es tanquen. Així les millors ocasions, per ser generosos, del Barça són a pilota parada, no cal dir amb Messi: dues faltes i un intent de gol olímpic.
L’Espanyol es va obrint, el partit s’iguala però l’empat no interessa a cap dels dos equips i en el 43 l’Espanyol l’ha tinguda en un xut al pal de Dídac Vila recollint un refús de Ter Stegen a un rebot en Lenglet que anava a dins.
La segona part és una altra cosa, no en qualitat de joc sinó en esdeveniments que van succeint-se. Ansu Fati surt en el descans i, per tant el Barça encara la segona part amb quatre davanters però, només amb quatre minuts sobre el camp ha de marxar expulsat per vermella directa, per una entrada en què impacta amb els tacs a Calero.
En directe l’àrbitre decreta groga però el VAR li demana que s’ho vagi a mirar i canvia el color de la targeta i Ansu ha de marxar.
Quatre minuts després, com si ho hagués escrit un guionista hi ha una altra entrada, ara de Pol Lozano sobre Piqué, també al mig del camp i també marcant-li els tacs a la cama, que idènticament, l’àrbitre de camp treu la groga i el VAR torna a dir-li que vagi a mirar-s’ho… i Pol Lozano també ha de marxar. Els dos joves de cada equip queden fora per excés d’energia i, en cap cas, per mala idea. Cap de les dues jugades no ocasiona ni protestes, ni tanganes ni res.
Sembla que 10 contra 10 restableix la igualtat, però no és veritat. Pol Lozano ocupava molt d’espai i Ansu encara no havia entrat en joc. No es pot dir que hagi estat causa-efecte, però al 54 marxa en migcampista blanc-i-blau i en el 56 arriba el gol blaugrana en una jugada pel centre: cop d’esperó de Griezmann cap a Messi que xuta, rebuig en David López i Suarez fa de davanter centre i no perdona.
A partir d’aquí, els canvis a l’Espanyol han estat tots ofensius: Darder per Calero, Campuzano per Embarba, que estava fos, i, finalment Wu Lei per Marc Roca…. mestres que els del Barça són defensius: Vidal per Griezmann, BraithwaitexSuárez i Araújo és el darrer en sortir quan Riqui Puig feia estona que escalfava.
L’Espanyol mor volent matar amb dos xuts de RDT, un arran de pal i l’altre aturat per Ter Stegen, i un cop de cap de Bernardo que cau sobre la xarxa, en el darrer suspir. El Barça no ha sabut refredar el partit i no patir i s’ha passat de la idea inicial de “no fer sang” a “demanar l’hora”.
Resolta una incògnita, el descens de l’Espanyol, la segona incògnita, guanyar o no la Lliga, segueix igual però amb pitjors sensacions que fa quatre dies.