Ara que ve una aturada per seleccions, el Barça es guanya un temps de tranquil·litat. No tant per haver donat davant del Celta (4-1) una millor imatge respecte als darrers partits, sinó perquè té l’as guanyador a la màniga, el jóker infal·lible, el cartutx que mai no fa figa, el desllorigador eficaç (segueixin vostès com vulguin…) anomenat Leo Messi.
En els primers 20 minuts, el partit era l’inrevés, amb el Celta fent de Barça, dominador i mai no exposant la pilota, i un Barça, en canvi, fent desplaçaments en llarg com si li cremés la bimba. Aleshores, al minut 23, arriba un penal a favor dels blaugranes, en una clara però dissortada acció d’un defensor cèltic, i, amb la transformació de Messi, el Barça sembla que s’assereni. Gairebé simultàniament, Semedo es lesiona i Sergi Roberto que havia sortit inicialment per fer de Busquets (força bé, per cert), veu que Busquets s’incorpora al joc i aleshores ha de tornar a fer de lateral.
El Celta no s’ensorra i semblava que se n’aniria al descans amb el partit empatat quan Olaza marca de falta directa en el minut 42. Per cert, aquesta falta, feta per Messi en intentar recuperar una pilota que ell mateix havia perdut, no ho era.
Diem “semblava” perquè, tres minuts més tard, Messi torna la jugada fent un gol de falta directa, calcat, al que va fer-li a Masip, el català que defensa l’arc del Valladolid. I amb 2 a 1 es va al descans.
I solament amb tres minuts de la represa, en el 48, qui s’hagués reincorporat tard al partit podia pensar-se que li estaven passant la repetició de gol de falta de la primera part perquè Messi torna a fer idènticament el mateix gol. Si superposéssim en pantalla (imagino que algú ho farà) els tres gols, el del Valladolid i els dos d’avui, poques diferències s’hi veurien.
Aleshores sí que el Celta abaixa els braços i, al 85, arriba el quart gol, obra de Busquets, xutant des de la ratlla de l’àrea.
Messi, Messi, Messi i bàsicament Messi. Messi empetiteix els seus companys a la davantera. Avui els ha tingut a tots: Ansu Fati i Griezmann d’entrada. Démbélé a l’inici de la segona part i Suàrez la darrera mitja hora. No hi ha color. El decalatge és excessiu i hauria d’haver-hi més concordança (igualtat és impossible) i més interrelació.
I el que és flagrant en la davantera, és força aplicable a tot l’equip. Sembla que avui el Barça hagi millorat (una mica sí) però la presència de Messi esvaeix tot altra anàlisi. Quedem-nos amb la balsàmica victòria i esperem que aquests quinze dies de tranquil·litat facin bons fruits en el joc global de l’equip. El de Messi està garantit, que el d’avui és el seu 46è hat-trick.