Sense pèls a la llengua, defugint les pors que poden generar els grans poders mediàtics d’aquest país -en especial el Barça- i afrontant amb la mirada fixa l’embestida de les elits barcelonines, Anna Saliente (Barcelona, 1991) accepta sense dubtar-ho el repte de revertir la situació esportiva d’una ciutat que, segons afirma, ha deixat de pertànyer a les classes populars. És culer, però la candidata de la CUP-Capgirem Barcelona a l’alcaldia de la capital catalana no té cap problema en condemnar el rumb empresarial emprès pel Barça, a qui no allunya tant d’un Espanyol convertit en una societat propietat d’un fons xinès. En una conversa amb La República Esportiva, complementària a la mantinguda amb La República, l’activista cupaire fa èmfasi en la necessitat de transformació d’una ciutat col·lapsada pel turisme i l’especulació. Una de les claus, obrir el mar a la població perquè pugui practicar esport.
L’atrau l’esport? En veu? En practica algun?
Sí, faig esport. Menys del què voldria. He tingut èpoques de veure molt esport, però ara no en veig tant. Ara mateix i des de fa dos anys i mig practico kickboxing, a banda de les màquines o les elíptiques típiques de gimnàs, però al llarg de la vida he fet bastant esport, com la gimnàstica rítmica o el judo.
Tots ells esports individuals.
Ah! Mira, és veritat. No m’ho havia plantejat mai. De fet, sempre havia volgut jugar a futbol, però no sé ni xutar una pilota. Normalment, la socialització a nivell de gènere et duu a que tots els esports d’equip hagin estat sempre molt de nens.
I de veure, amb quin esport gaudeix més?
Bàsicament amb el futbol.
També veu el futbol que practiquen les dones?
De femení n’he mirat alguns. Si t’he de ser sincera, segueixo el futbol masculí i del femení he vist alguns partits de manera puntual. Va haver-hi una època en la qual sí que anava a la Ciutat Esportiva a veure l’equip femení, però ara, més enllà d’algun partit, no el segueixo religiosament.
A la família hi té algú que s’hi dediqui?
No, no de manera professional. Tinc dues cosines que es van dedicar bastant temps a l’atletisme i un amic del meu pare, que és en Xavi Llorens, l’entrenador durant molts anys de l’equip femení del Barça. Però més enllà d’això, res.
Catalunya té mar i muntanya. Els aprofita?
Més enllà d’escapadetes o caminades simples, no hi he fet mai cap esport, tot i que m’hagués agradat fer escalada, que encara no l’he provada. I d’esports aquàtics no n’he practicat.
Què li fa falta a Barcelona a nivell d’esports?
Un dels projectes que incorporem al nostre programa és l’obertura al mar. Tota la zona de costa és per a l’especulació urbanística i turística i ho hem de canviar. A més, pensem que la vela, que s’ha convertit en un esport elitista, ha de tornar a ser un esport popular i, fins i tot, poder-lo incorporar al currículum escolar. Hem d’aprofitar el patrimoni popular que tenim. A Barcelona hi tenim força equipaments esportius, però hi ha limitacions per temes de preus i moltes de les gestions són privades encara que les instal·lacions siguin públiques. Per tant, això també dificulta l’accés de les classes populars en l’esport. Hem de pensar en la gratuïtat dels serveis, com a Alemanya, on els universitaris poden accedir als gimnassos sense pagar. Pensant en les instal·lacions, les últimes enquestes diuen que el 93% de la població vol practicar esport però els motius per no practicar-ne són l’absència de temps i la manca de recursos econòmics, més importants fins i tot en el cas de les dones. Per tant, plantegem com facilitar que les classes populars practiquin esport i treballem amb la idea dels espais de cura dins les instal·lacions esportives.
Els esdeveniments esportius internacionals interessen a la CUP o només ajuden a potenciar la Marca Barcelona, de la qual ja n’estan tips?
No deixa de ser una part del mateix, de la idea d’incentivar els grans esdeveniments i de construir Barcelona en base a aquests esdeveniments. Potenciar grans esdeveniments és potenciar la Marca Barcelona, però això no vol dir que ens tanquem a la possibilitat de celebrar-ne. Hem de mirar que aquest benefici sigui per a la població i que albergar aquests esdeveniments no sigui una excusa per a determinats processos d’especulació, com va passar amb els JJOO del 92.
En quins esdeveniments es posa l’èmfasi?
Per exemple, en el Trofeu Comte de Godó, que és molt limitat per a les classes populars, o en el motociclisme, que és un esport bàsicament practicat per homes, encara que en la seva normativa digui que és mixt. Estem fomentant esdeveniments que reprodueixen biaixos de classe i de gènere. Hem de repensar el model, però no t’enganyaré, no tenim una proposta concreta.
El gran esdeveniment que ja està previst són els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030, pels quals ja s’està treballant. Quina és la visió de la CUP, convenen aquests JJOO?
Ho hem treballat a nivell de CUP i també s’ha creat la plataforma SOS Pirineus que posa l’alerta en la possible especulació i en la poca viabilitat que tindrà una competició de neu en ple canvi climàtic. Tampoc volem que els Pirineus es transformin en un resort pels esports d’hivern, perquè és un model obsolet i perquè fomenta el turisme en contra dels veïns i les veïnes. Nosaltres demanem que es faci un referèndum vinculant i que es pregunti a la població si vol acollir uns Jocs d’Hivern. Tot i que no estan concedits, ja s’estan duent a terme algunes de les obres, cosa que no té massa sentit. Per això hem demanat que les aturin.
Un estudi de la UFEC afirma que el 62% del sector esportiu de Barcelona no coneix els tècnics del seu districte. Com se soluciona?
Em sorprèn que no els coneguin. Els tècnics de districte han de tenir un vincle molt estret amb les entitats del territori. Entenc que la conclusió que es treu és que l’esport no és una prioritat per a l’administració pública. No coneixia aquesta dada, però més enllà de l’esport hegemònic, hi ha una competència municipal que és la prevenció en qüestions de salut, que passa pel medi ambient, però també pels hàbits esportius de la gent. Entenc que l’esport té una certa prioritat.
Quina relació ha de tenir, aleshores, l’Ajuntament amb el sector esportiu privat i la UFEC?
Jo diferenciaria entre entitats esportives arrelades al territori i empreses en clau d’esport que busquen treure rendiment econòmic. Hi ha determinats centres esportius municipals que estan gestionats per empreses privades, que hem de diferenciar dels que estan gestionats per entitats del territori. Una cosa és el foment de l’esport com a valor i l’altra és l’extració de benefici econòmic. Nosaltres apostem per la gestió pública i per vincular-nos amb les entitats del barri.
A La República Esportiva vam publicar un reportatge que demostrava que només 4 dels 100 clubs esportius més importants de Catalunya estan presidits per dones. Té solució?
La socialització en l’esport és eminentment diferenciada i comença pel pati de l’escola. Els nens ocupen tot l’espai públic amb el futbol o el bàsquet i les nenes ocupen un espai molt més petit jugant a d’altres coses o parlant. Òbviament, la socialització és diferent i si li sumes els recursos invertits en uns i altres, això es multiplica. Un exemple conegut per tothom és el vídeo de Cristiano Ronaldo amb el nen i la nena, que és bestial. I aquest és el model que estem reproduïnt. Ara bé, sabent que queda molta feina encara per fer, també és veritat que fa poc temps al TN no parlaven dels resultats del Barça femení. En aquest sentit estem tenint determinats avenços. És una bona línia, però falta molta feina per fer. Des de l’administració pública hem de pensar en incorporar determinades clàusules que garanteixin partitat en els òrgans directius, que es destinin més recursos a l’esport femení perquè hi hagi un suport igualitari. Aquí si que podem anar posant condicions. Reproduïnt els estereotips no garantim la millora.
La nova Llei de l’Esport contemplarà la paritat en les juntes directives. La solució passa per aplicar aquesta normativa?
Jo crec que podria ser una de les mesures. No ho tinc tant treballat, però que els òrgans siguin paritaris és normal, en la política ja ho són. En clau simbòlica permeten avançar molt, però també s’hi han d’incorporar clàusules de relació per fer-ho real. És una mesura, però no és la solució al problema.
Parlem dels dos grans clubs esportius de la ciutat, Barça i Espanyol. Un dels temes de màxima transcendència és l’Espai Barça. La CUP és l’únic grup municipal que s’hi ha posicionat en contra. Per què?
Hi ha diverses coses. Primer, un tema de patrimoni històric públic amb la Masia, on també hi ha implicada l’associació de veïns de Mejía Lequerica, que ja va aconseguir frenar la conversió a oficines. Després hi ha la requalificació del terreny, que passa d’equipament esportiu a equipament comercial, amb la qual cosa a banda d’obrir portes a noves botigues, també implica la construcció d’un hotel i unes noves oficines d’administració. Tot vinculat amb el model turístic i en una ciutat on no cal construir-hi més. Un altre problema és el tema del parc, que volem que passi a ser propietat de l’Ajuntament. I un darrer tema és com afecta a la reordenació dels carrers, perquè el fet que alguns carrers es facin més estrets generarà problemes de circulació. I si en dies de partit ja n’hi ha, imagina’t. També hem de dir que el procés participatiu hauria d’haver mirat més per les necessitats de les veïnes i veïns del barri que pel Barça.
Entenen aleshores que el Barça no ha seguit el procés participatiu amb veïns i entitats?
Correcte, el procés que van fer va ser totalment dominat pel Barça. El club té tots els recursos per seguir sent del soci, però treballa com una SA, fent negoci.
El Barça té tanta capacitat d’influència a l’Ajuntament per marcar agenda? Cal recordar que l’endemà de l’eliminació de Roma es va convocar una roda de premsa per presentar l’acord amb els grups municipals per tirar endavant l’Espai Barça.
Bé, em ve Núñez al cap, amb aquella frase de “la ciutat que porta el nom del nostre club”. És una de les crítiques que hem de fer al futbol negoci, que s’ho menja tot. La imatge internacional de Barcelona és el Barça. Tant important és el Barça? Sí, és molt més important del què hauria de ser. A mi m’agradaria parlar d’un altre model.
Pot influir aleshores el Barça en el dia a dia del municipi?
Els poders fàctics influeixen molt més en l’estructura de l’Ajuntament i en les seves polítiques que les classes populars. I evidentment el Barça és un poder fàctic, sigui quina sigui la directiva del moment. No sé si es pot dir que són una mica corruptes, perquè a La Sotana els va sortir una mica car. Però bé, hi ha una condemna.
Ara que treu el tema, quin és l’error de Betevé, contractar La Sotana o expulsar-la de la graella?
Fer-los fora. Aquí es demostra que les coses, quan han de funcionar, funcionen. I també que hi ha diverses maneres de gestionar projectes que et permeten ser independents i poder dir coses que en d’altres llocs no estarien tolerades. Però tornant al tema, l’error és fer-los fora.
En una ràdio pública es pot fer humor de tot?
Entenc que gairebé de tot. No es poden consentir les enganxines d’Anne Frank, perquè hem de respectar els valors de tolerància, però vaig sentir la cançó a Bartomeu i crec que entra dins l’exercici de la llibertat d’expressió, perquè a més hi ha una condemna cap aquestes persones. Ho dic com una opinió personal, perquè no n’hem parlat a la CUP.
També s’han de poder permetre insults als afeccionats de l’Espanyol?
Si fos cap el Barça també ho assumiríem. No és un tema d’equips. És difícil de dir, perquè La Sotana és clarament del Barça, però si hi hagués un programa així de l’Espanyol també ens semblaria bé. És important fer-ne èmfasi. No ens semblen bé els insults perquè sí, però podem generar un espai d’humor a partir del futbol, també relativitzant aquesta importància cardinal que té el futbol, que sembla que sigui l’única cosa transcendental de la vida.
L’Espanyol és de Barcelona?
Sí. Territorialment no tenen arrelament, però sí, és de Barcelona.
Com se’n pot fer més visibilitat? L’Espanyol sempre es queixa que el Barça s’ho endú tot.
Una cosa és que pugui ser una tasca de l’administració pública que el Barça no s’ho mengi tot, però no tant en comparació amb l’Espanyol. No crec que l’administració hagi de visibilitzar l’Espanyol, sinó fer els possibles perquè el futbol d’elit no s’ho mengi tot. L’abordatge correcte seria que el Barça i l’Espanyol no es mengessin tots els altres equips de futbol que hi ha a la ciutat o a Catalunya. Si féssim més visible l’Espanyol també estaríem reforçant aquest model d’elit i de futbol negoci, que no és la tasca de l’administració.
Que l’Espanyol l’hagi comprat un grup xinès és positiu o negatiu?
Tornem al mateix, és la crítica al futbol negoci. Volem un futbol arrelat al territori i participatiu. És evident que sóc del Barça, però no em costa gens dir que el model de club és el mateix que el d’una SA, encara que sigui dels socis. La gent no té cap poder de decisió, no és un futbol cooperatiu ni arrelat. Que l’Espanyol sigui una empresa comprada per un fons concret és un cas molt més explícit, però tampoc podem dir que el Barça sigui realment dels socis, per molt que tingui una forma jurídica concreta. No sé quin arrelament té la directiva del Barça amb els veïns i les veïnes de la ciutat. Em ve al cap l’1 d’octubre. El Barça no havia de jugar aquell partit. Aquell moment de futbol amb portes tancades va ser simbòlic, però també una clara demostració que el Barça va per una banda i la gent que s’està fotent d’hòsties per una altra.
Que a partir de la temporada que ve l’equip femení només es pugui veure a Sant Joan Despí els sembla correcte?
Al Miniestadi se li ha donat una visibilitat que abans no tenia i, en aquest cas, la valoració és negativa. És un endarreriment respecte allò que s’havia aconseguit. És molt positiu que juguin alguns partits al Mini i que l’entrada sigui gratuïta. Mai tanta gent havia anat a veure’l i, per tant, això vol dir tornar a desplaçar-les i tornar a augmentar les diferències respecte el masculí, que ja són molt amples per molt que juguin al Mini.