El Barça és a noranta minuts de plantar-se a la primera final de la Lliga de Campions femenina de la seva història. La victòria per la mínima a Munic deixa el camí planer perquè les noies de Lluís Cortés completin la fita i assoleixin, diumenge al Miniestadi (12:00h), la tant desitjada final de Budapest, en la qual s’hi trobaran el temible Olympique de Lió -cinc vegades campió d’Europa- o el Chelsea. Les jugadores blaugrana estan plenes d’il·lusió, com ho demostra Andrea Pereira (Barcelona, 1993), qui en una entrevista amb La República Esportiva admet sentir aquell pessigolleig que acompanya les grans cites. Precisament per reptes com aquest, la central va tornar a Barcelona després de dues temporades a l’Atlètic de Madrid.

Tenen moltes opcions de jugar la final. Van guanyar a Munic i toca rematar-ho a casa. Ho veuen molt a prop?

Bé, es comença a veure. Sabem que ho tenim a només un pas i que depenem de nosaltres mateixes, a diferència de la Lliga, on depenem de factors externs. Depenem de què fem i juguem a casa. Ho veiem a prop, però sabem que serà molt dur i que costarà.

La il·lusió deu ser la màxima, és la primera vegada que el Barça pot arribar a una final de Champions League.

Sí, i tant. Amb el resultat que es va aconseguir a Alemanya ja hi havia il·lusió i ara és el doble. Ara bé, també sabem que ens queda un pas i que l’hem de fer. El Bayern no ens ho posarà fàcil. És un equip alemany i sap perfectament com passar per aquestes situacions. No ens enfrontem a un qualsevol.

Imagino que diumenge jugaran totes les titulars. Com es defensen jugadores com Däbritz, Rolfö o Damnjanovic?

M’espero una pressió molt alta en la sortida de pilota a favor. Crec que ens pressionaran molt i, encara que no sigui el nostre estil principal, també sabem que es poden enviar quatre pilotes llargues i treure’ns-les de sobre. Si elles segueixen fent el mateix nosaltres seguirem llançant pilotades i si pensen en recular i esperar-nos aleshores imposarem el nostre joc. Si mantenim el nostre estil serà millor per a nosaltres, però està clar que el rival ens ho posarà difícil i haurem de prendre decisions.

Aleshores creu que el Bayern ja les coneix i pressionarà a dalt per forçar pèrdues de pilota prop de l’àrea.

Sí, crec que tots els equips intenten treure’ns la pilota, perquè és on som més fortes, mantenint la possessió i movent-la ràpid. Elles saben que robant-la ens poden fer mal.

Com s’ha adaptat a aquest estil? Vostè venia de l’Atlètic de Madrid i al Barça les possessions són altíssimes, la defensa juga gairebé en camp contrari i té molts metres a la seva esquena. Li ha costat?

De l’Atlètic al Barça no hi ha tanta diferència, perquè també ens agradava tenir la pilota. Sí que és veritat que em va costar ajustar-me al què volia Fran Sánchez, però al final m’agrada jugar a això. Tant a l’Atlètic com al Barça, com també a la selecció espanyola, juguem a tenir la pilota i m’agrada que sigui així, perquè m’encanta tocar la pilota el màxim de temps possible. Per a mi, tant de bo seguim jugant amb aquest estil, que és el que més m’afavoreix.

Ja ho deia Cruyff, els jugadors el què volen és jugar amb la pilota.

A totes les jugadores i jugadors ens agrada tocar la pilota i sentir-nos importants, veure que pots fer coses sense tenir la pressió d’haver de llançar-la llarga. Ets futbolista per això, per tenir la pilota. Quan jugues al carrer amb amics allò que vols és que te la passin. A ningú li agrada no tenir-la i aquí és el mateix, tant si jugues de migcampista com a la defensa.

Abans citava Fran Sánchez. Ha estat positiu el canvi d’entrenador a mitja temporada?

Jo crec que sí, perquè amb en Lluís ens hem sentit més lliures. Cadascuna fa el que pensa dins d’uns patrons, però estem més alliberades i fem el que sabem fer. Amb en Fran teníem un model més marcat i les jugadores no s’expressaven amb total llibertat.

Impacta veure un cartell en ple centre de Barcelona amb les jugadores del primer equip?

M’han enviat moltes fotos d’això i crec que és molt positiu. Hem de donar aquesta visibilitat al futbol de noies, és important. Tot el que s’està fent ens suma molt. I el lloc on està ubicat és fantàstic, hi passa moltíssima gent durant el dia. Ara esperem que tota aquesta gent que s’ha interessat en el cartell ens vingui a veure cada cap de setmana.

Hi ha hagut molt debat al voltant de si el Barça ha d’obrir el Camp Nou per un partit del primer equip femení. Vostès quina opinió en tenen?

Crec que és important que el Mini s’ompli quan juguem a casa, que no només sigui en partits importants. Hem d’aconseguir que sigui quelcom habitual. I no per referir-nos només al Camp Nou, sinó també per a d’altres camps. Si volem que els grans recintes s’obrin, sabem que val diners i que econòmicament ho hem de rendibilitzar d’alguna manera. Si només hi han d’anar mil persones no val la pena. Volem que vingui com més gent possible. Tan de bo algun dia l’afició respongui cada cap de setmana i sigui habitual.

Funcionaria un partit concret al Camp Nou, amb una bona promoció?

Jo crec que sí, i s’està veient. Camp que s’obre, camp que s’omple. Solen estar bastant plens, potser no amb l’aforament complet, però això tampoc es dona ni amb els equips masculins. Per a partits puntuals sí que serviria obrir estadis i n’estic segura que l’afició del Barça, amb la grandíssima quantitat de seguidors que té, ho podria aconseguir.

San Mamés i el Wanda es van obrir amb entrada gratuïta. Potser obrint el Camp Nou amb entrades gratuïtes, molta de la gent que no pot veure els partits del seu equip masculí s’animaria a assistir-hi i gaudir de l’estadi.

Sí, des de màrqueting es podrien pensar milions d’alternatives per apropar els afeccionats i que ells sabessin que s’obre. Molta gent encara no sap que el futbol femení es juga en estadis i és important anunciar-ho.

Tenen ganes de mudar-se a l’Estadi Johan Cruyff?

La veritat és que sí. El veiem quan venim conduïnt per l’autopista i sempre ens preguntem quan estarà llest. Hi ha ganes, és un camp d’útima generació, dels que agraden, amb la graderia a sobre, que tindrà poc aforament, però que farà sentir els afeccionats més a prop. Això serà beneficiós per a nosaltres.

Cada vegada hi ha més nenes que es federen per jugar a futbol. Hem avançat molt o encara hi ha molta feina a fer?

Hem crescut molt i molt ràpid, però també crec que hi ha un potencial de creixement enorme. Ara estem en un bon moment i amb el Mundial de França es podran fer més passes. Això depèn principalment de nosaltres, però també depèn del nostre entorn. Si tots treballem en la mateixa línia podrem seguir creixent.

Es tendeix a vincular el futbol al gènere masculí. Sobretot per temes d’intensitat, de “posar-hi pebrots”. Quan acabarem amb aquest mantra?

En certes parts de la societat se segueix pensant això, però els caps comencen a ser més oberts i no només en el futbol, sinó en la societat en general, on la dona està més integrada. La gent comença a associar el futbol amb nois i noies i estem acabant amb la por dels pares a apuntar les filles a futbol. Com també els fills a ball. És esport i no és de nois o noies. És bo que comencem a perdre la por.

Això de la por en les famílies és comú. Molts pares dubten d’apuntar les filles a futbol perquè es preocupen per la seva tendència sexual. Se’n parla poc, parlem-ne.

Això ha existit sempre i seguirà existint. Ara es fa més visible perquè la societat està canviant i t’ajuda a donar visibilitat a aquests conflictes. De la mateixa manera que passa amb gent amb Síndrome de Down, de qui abans se silenciaven els seus problemes pel què diran. Tots som persones i mentre no facis mal a ningú la societat t’ha d’acceptar. I ho està fent cada cop millor. No ha d’haver-hi cap problema.

Per què es té aquesta por? I, parlant clar, por a què?

Sí, és veritat. És una pregunta complicada. A la meva família mai ha passat això, però sí que ho he viscut amb companyes i companys a qui els ha passat, que són una cosa o una altra. La societat influeix en la cultura, en els pensaments i emocions de la gent, però en ple Segle XXI és hora de canviar tot això.

Té una companya a l’eix de la defensa, Mapi León, que va fer pública la seva orientació sexual. Contràriament al què es pot pensar, va rebre moltes felicitacions i mostres d’agraïment. Per què els homes i dones segueixen autocensurant-se?

Que ho facis públic o no és el de menys. No cal dir si m’agraden els homes o les dones, cadascú escull les seves tendències i no crec que sigui important fer-ho visible. Tampoc els homes, als quals se’ls reclama que ho facin. Cadascú és lliure de dir o no què pensa i s’ha de respectar tot. I tornem al tema d’abans, el què diran, que fa frenar molta gent.