Johan Cruyff va dir que si mai sabien per què guanyàvem com havien de saber ara per què perdíem. En canvi, cadascuna de les ments dels jugadors de l’actual Ajax té interioritzada la filosofia que els ha portat fins a les semifinals d’aquesta Champions League. És la mateixa que, des de la fase de grups, ha anat empetitint la força de la filosofia rival, la del futbol físic, vanagloriada el passat estiu gràcies al triomf de la França de Didier Deschamps en el Mundial de Rússia. Hi creuen tant que l’estadi on s’han quedat a les portes d’aconseguir una proesa increïble porta el nom del professor que els la va impregnar. I el seu públic els ha ovacionat en finalitzar el partit tal i com va fer el Camp Nou amb el Barça quan va caure a les semifinals del 2012 davant el Chelsea. Un gol agònic de Lucas Moura ha classificat el Tottenham per la final del Wanda Metropolitano.
I això que, durant el primer temps, els anglesos han semblat el convidat de pedra d’un torneig de pretemporada que serveix per presentar l’equip local davant la seva afició. Encara no s’havia complert el minut 5 quan De Ligt, amb la mateixa potència per alçar-se al cel i enviar míssils a la xarxa amb el cap que va emmudir el Juventus Stadium, ha inaugurat el marcador perquè el somni de l’Ajax agafés encara més tonalitat de realitat. Erik Ten Hag no havia sortit a especular malgrat el 0 a 1 aconseguit a White Hart Lane. Els holandesos han buscat la porteria d’Hugo Lloris des del primer instant a partir del control de la pilota i la pressió ràpida després de la pèrdua d’aquesta, el mateix plantejament de tota la temporada.
En el 36, la teoria cruyffista s’ha posat en pràctica de manera excelsa en la jugada del gol de Ziyech, qui ha fabricat una paràbola imparable després de rebre una passada enrere de Tadic, d’aquelles que sol acabar feliçment Leo Messi en nits de glòria de Jordi Alba. Abans del descans, els de Mauricio Pochettino no han estat capaços d’oferir un sol argument per rebatre el monòleg de l’Ajax. Ni el retorn d’una de les seves dues baixes importants en el partit d’anada, Son Heung-Min, ha servit per inaugurar una conversa. El davanter sudcoreà, un nàufrag entre els defenses ajacied, s’ha quedat lluny del nivell ofert en l’eliminatòria davant el Manchester City. Però, almenys, ha aixecat la mà quan han passat llista. A Dele Alli i a Lucas Moura no se’ls ha vist fer-ho.
Però sí que ho han fet, i de quina manera, només iniciar-se el segon temps, que ha començat amb el Johan Cruyff Arena cantant a capella l‘Everythings Gonna Be Alright’ de Bob Marley i amb la introducció de Fernando Llorente al terreny de joc. El domini anglès ha tingut com a primera conseqüència una perillosa rematada de Dele Alli que ha refusat Onana. Moura, directament, ha fet dos gols -el segon d’ells una peça d’orfebreria- en quinze minuts que, per primera vegada en aquesta Champions League, han fet tremolar les cames dels joves jugadors holandesos. Aleshores, el monòleg del primer temps s’ha convertit en una col·lecció de contrapropostes futbolístiques. L’Ajax, sempre mitjançant el control de la pilota, ha evitat que la serotonina anglesa li remuntés l’última eliminatòria abans del cel fins al minut 95, quan el brasiler ha completat el seu hat-trick i el miracle.