La decepció ho és més quan es dominava el partit amb 0-2 al descans, després d’una prou bona primera part. Però, sobretot, la decepció encara es fa més gran quan val mal dades i no es veu capacitat de reacció. En qualsevol cas, ja no hi ha opció, matemàtica potser sí però futbolística no, de guanyar aquesta lliga maleïda.
Hi ha hagut de tot en el partit, que el Barça ens ha acostumat a viure en una muntanya russa. Els primers deu minuts han estat primorosos, excel·lents, amb ocasions que no han acabat en gol de miracle. Pedri, en concret, n’ha tingut dues de molt clares, però ha acabat xutant al ninot. D’acord que una trepidació així no es pot mantenir tot el partit, però la davallada del Barça ha estat molt gran i aleshores, quan el partit estava equilibrat, arriben els dos primers gols culers: en el 25, Messi, fent de davanter centre, remata a mitja alçada un servei d’Alba posant-se gairebé horitzontal a terra en una resolució diferent de la combinatòria habitual. A rebuf d’aquest gol, en el minut 33, n’arriba un segon: Dembélé, avui lleuger i incisiu, fa una jugada d’extrem i la posa al mig on, a la tercera, Pedri encerta a posar-la dins la porteria. Al descans el barcelonisme veu la primera “final” resolta.
I arriba la segona meitat, que comença insulsa com havia acabat la primera i, si entre el primer i el segon gols blaugranes havien passat només set minuts, entre el primer i el segon del Llevant només n’hi ha tres i, pel mig, una altra clara ocasió valenciana: en el m.33 Melero remata de cap entre Roberto i Piqué i, en el 59, Morales creua un bon xut lluny de Ter Stegen. De la primera part no se’n podia deduir aquesta segona. Si la sortida, a l’inici, havia estat fulgurant, la “destensió” de l’equip a la segona part era inexplicable.
Dembélé de nou, en el 64, dóna un cop de geni, clava un xut a l’escaire i posa el 2-3. Els barcelonistes, però, lluny de pensar “tornem a la normalitat” pensen “com és que cal veure-li les orelles al llop per reaccionar?”. També n’hi ha que pensen que caldrà demanar l’hora i, malauradament, un dels que pensa així, és Koeman, que treu el jugador més incisiu, Dembélé, per fer entrar Dest i el Barça recula i recula, com si fos un equip petit. De res no serveixen tants defenses que Sergio León remata de primera i amb poc angle tornant a igualar el marcador. Encara faltaven minuts i l’afegit i no s’ha vist un equip a qui se li escapava la lliga entre els dits. El partit ha acabat amb la pilota en possessió del Llevant que encara ha anat a buscar el gol de la victòria.
No en parlem més. A l’inici de la temporada no esperàvem res de bo, per uns moments semblava que es redreçava, amb la Copa i també pels demèrits dels dos equips de Madrid, però la realitat és tossuda: aquest ha estat un any de transició, com es deia el setembre i el problema és que ara no sabem la transició cap on és, si cap a anar-ho polint o si per dinamitar-ho tot. Bona nit i tapa’t.