El Barça s’ha convertit en un equip pla com Bandersnacht, el capítol interactiu de Black Mirror, quan té una plantilla per ser tan complexe com Lo que esconde Silver Lake, la pel·lícula dirigida per David Robert Mitchell –aquí ressenya polièdrica d’Eudald Espluga-. El seu joc és monòton, repetitiu i previsible, com si Valverde només pogués triar entre dues caixes de cereals -la primera decisió que ha de prendre l’espectador a Bandersnacht – i no entre cereals, pomes, gall d’indi i caviar.
La pèrdua de singularitat d’aquest equip és tan gran que, o Ernesto Valverde no és conscient de la matèria prima que té a les mans o nosaltres, cecs, no ens hem adonat que aquesta matèria prima s’ha podrit davant els ulls de tothom. Potser per això ell, visionari, fotrà el camp aquest estiu igual que Zidane i Guardiola ho van fer en tenir a mitjanit aparicions similars del futur. El de Viandar de la Vera, com el francès i el català, té recursos intel·lectes per ser feliç ben lluny d’un gran club de futbol. Ens ho va recordar Pedro Madueño en una original entrevista centrada exclusivament en la passió per la fotografia de Valverde. Un individu que afirma que “la mort és fotogènica”, no pot ser el mateix que qui no se n’adona de la bellesa que pot crear amb els seus jugadors o qui dona respostes planes davant preguntes tàctiques a les rodes de premsa.
És esquizoide argumentar tot això precisament la setmana que els seus rivals han tornat a ensopegar i el Barça no ha fallat. Però aquesta lliga els blaugrana se l’emportaran per incompareixença dels rivals. El mèrit serà indiscutible, però ningú la recordarà d’aquí a una dècada a no ser que el futbol, tan capriciós, ens hagi preparat un desenllaç èpic que a dia d’avui, diada de Reis, s’intueix improbable. Les mancances de l’equip de Valverde serien molt més evidents si no tingués enfront el pitjor Reial Madrid de les últimes temporades i el naufragi blanc seria més gegantí si el Barça voregés més sovint la cara mostrada a Wembley.
Malgrat això, és cert que el Coliseum Alfonso Pérez no és un lloc idoni per ser feliç. Els burgesos mai s’han sentit a gust anant d’excursió als marges de la societat. Ni el Barça més excels va aconseguir experimentar-hi l’objectiu de qualsevol vida humana singular i grupal. Els triomfs a Getafe sempre han estat revestits de patiment, d’entrebancs, de malestar corporal i de mandra. No t’hi esperes una nit de joia inesperada. Per això és el dia que et molesta menys que Arturo Vidal surti com a titular -tot i que després intenti sorprendre Ter Stegen amb una passada desconcertant-, i el que et proporciona menys alegria que Arthur aparegui entre els onze escollits.
I en el minut 9 l’àrbitre et salva de forma injusta de rebre el primer gol i en el 20 Leo Messi fa el de sempre, i la resta queda tapat. Sobretot si tens una altra individualitat, Luis Suárez, capaç de fer-te el segon abans del descans sense la necessitat que li arribi una pilota en condicions. Però en el 48, en el 60 i en el 66 t’està a punt d’empatar el Getafe. Fas entrar Sergio Busquets per treure l’aigua del vaixell i Dembélé acaba sent l’únic que et salva de la monotonia en una segona part mediocre. Per molt que el Reial Madrid ja estigui 10 punts per sota.