Pagar entre 300 i 600 euros per poder veure des de la graderia unes semifinals de la Lliga de Campions entre dos dels millors equips del món és el somni humit de desenes de milers de persones, però no la voluntat de l’Àlex Aymerich (Barcelona, 1993). Li agrada el futbol, és del Barça i vol que guanyi la Lliga de Campions, però la impotència per la situació política que viu Catalunya i la repressió que manté empresonats deu polítics i dos activistes per haver convocat un referèndum supera les ànsies del jove barceloní de centrar-se en el joc i animar el seu equip.

En el minut 17:14 del partit més transcendental disputat fins avui pel Barça aquesta temporada, l’Àlex va decidir convertir-se en un actiu de protesta. Acompanyat pels habituals crits d’independència i l’onejada d’estelades de l’Espai d’Animació, el culer va saltar a la gespa i recórrer els més de cinquanta metres que separen el lateral de la tribuna exhibint una samarreta groga amb el lema “llibertat presos polítics”. Silenciat per les televisions -protocol habitual amb qualsevol espontani- i per les agències de fotografia espanyoles, ara ha decidit explicar-se en una entrevista amb La República Esportiva.

És abonat, va comprar una entrada, li van deixar un carnet…?

No sóc abonat, però tenim un amic que ens va aconseguir les entrades. Entre uns quants vam pagar-les, no vaig pagar la meva jo sol, per entendre’ns. Els que volíem fer-ho vam col·laborar per poder dur-ho a terme. La idea era, si hagués estat possible, saltar més d’un. De fet, no va acabar de sortir com teníem previst.

Quina era la idea principal?

Havia de saltar més gent i hi havia alguna altra samarreta més referida al cas de Puigdemont i les eleccions al Parlament Europeu, amb un lema que deia “Keep your hands off my vote”. Jo vaig voler dur la de “llibertat presos polítics” per, si acabava saltant sol, almenys el missatge el reconegués tothom. Hi havia altres logos referits al cas d’aquesta setmana i el meu era més general. Com que vaig aconseguir saltar és el que va sortir.

Per què no van saltar els seus companys?

És molt difícil baixar prop de la gespa sense entrades en aquella zona. El meu germà és bastant hàbil i vam acabar arribant-hi, però havíem de tenir sort per fer-ho ràpid i en un moment que la seguretat es despistés. Quan veus cent-mil persones a les graderies i un munt de seguretat t’ho penses una mica.

Són un grup organitzat o formen part d’algun CDR?

No no, què va, som uns amics una mica polititzats i poc més. Res destacable. Tampoc és qüestió d’anar posant la nostra cara als mitjans contínuament. Ja està fet, va sortir i no pensem repetir.

Quin era l’objectiu?

El rerefons és el que duem des de l’octubre del 2017, denunciar l’anomalia democràtica en la qual vivim ara mateix. I en el cas més concret d’aquesta setmana era pel cas de Puigdemont, encara que els nois que ho hem fet no som especialment simpatitzants de cap partit de dretes ni hem votat mai Puigdemont. Això sí, creiem que és el president legítim de Catalunya, va tenir els suports necessaris per guanyar la investidura després de les eleccions convocades pel 155 i no se li va permetre. I ara, amb les Europees, davant la vergonya que hagués significat que es pugués passejar amb impunitat mentre tenen gent com els dos Jordis tancats i en un judici, s’han inventat una bogeria jurídica que no se la pot tragar ni el mateix president de la Junta Electoral Central.

Suposo que sap que les televisions no van emetre la protesta.

Ho teníem molt clar. Si algú pensa que crèiem que canviaríem res o que tindríem una gran difusió està confós. N’érem conscients. És un gest més, com anar a una manifestació, fer un parlament, penjar un llaç groc o fer una pintada. Cadascú fa allò que pot. És posar un granet de sorra més sense cap voluntat de transcendir. Sí que l’escenari era gran i potser arribem una mica més lluny, però ja està, no arreglarem res per haver saltat al camp i haver colat el missatge.

Les agències de fotografia espanyoles no han publicat cap imatge. Per trobar-ne alguna ens n’hem d’anar a les agències internacionals. Què li diu això?

No em sorprèn. Suposo que intenten fer la mínima difusió possible i evitar tot el ressò que pugui tenir. Però no caldria ni que es molestessin en censurar que un noi corrent salta al camp. Tampoc em sembla que sigui un gest que els pugués fer tant mal com per censurar-lo.

Què va passar després? On el van dur?

Em van agafar els membres de seguretat de molt bones maneres, tot i que no m’hi vaig resistir gens perquè ja havíem aconseguit el què volíem i no hi havia cap problema. Aleshores em van dur per sota les graderies, pels passadissos interiors, i em van treure fora del camp per passar-me a disposició dels Mossos d’Esquadra. Allà vam estar parlant al costat de les furgones, molt amables, ens van registrar una mica i ens van demanar la documentació. Ens van informar que ens podia caure una sanció administrativa i que s’obriria un expedient. Però tothom molt correcte, no tenim cap queixa del tracte.

No els van esbroncar per l’acció?

No, perquè van veure que nosaltres ja teníem la idea pensada i que érem conscients de tot el que podia passar. No érem dos esbojarrats que volíem saltar només per simple fet de saltar, ja sabíem què passaria i pensàvem que ens podia caure una sanció administrativa. Van veure que ho dúiem planificat i ens van tractar molt bé.

El partit no el va acabar de veure, aleshores?

No, una pena. Ja podríem haver saltat un altre dia. Sóc simpatitzant i m’agradaria que el Barça guanyés la Champions. De fet, una de les meves pors era que el 17:14 coincidís amb un atac del Barça i el talléssim. Això sí que hagués estat greu i encara ens haguessin vingut a buscar a casa. Per sort, la pilota estava aturada i no vam molestar el joc. Va ser un moment, ningú va prendre mal, vam poder colar el missatge i cap a casa. Podia haver sortit millor, però també hagués pogut ser pitjor.

És a dir, és culer.

Sí, sóc culer, però no sóc un fanàtic i tampoc sóc habitual del Camp Nou. Per això tampoc em fa tant mal no poder entrar durant una temporada a l’estadi.

Fa un temps ja va tenir la idea de saltar al camp, oi?

Sí, per això teníem l’espineta clavada. Poc després que detinguessin els Jordis hi havia un partit de Champions a l’estadi i ho vam intentar. Vaig arribar al camp, però no vaig poder córrer, ens vam quedar a la línia de fons. Se’n va fer una mica de ressò, però poc. Anàvem amb una samarreta que posava “Help Catalonia”. Ara ja ho hem aconseguit i no ho tornarem a repetir, això segur.

El club o algú de les entitats sobiranistes l’ha trucat?

No, ningú. D’entitats sí que coneixem gent i algú ens ha enviat missatges perquè els ha fet  gràcia, però ningú destacable. Cap comunicació.

Tem algun tipus de persecució per part de l’Estat?

No, no ho crec. I si fos així, seria una més a la llista. Però ja veurem què passa. Em sorprendria molt.