Corea del Sud i Corea del Nord van fer pública la setmana passada la seva intenció de fer una candidatura conjunta per organitzar els Jocs Olímpics de 2032. Aquest és un pas molt rellevant en l’apropament polític dels dos països -dividits des de la guerra de Corea de principis dels anys 50, la qual tècnicament encara no ha finalitzat- i en el refredament de les hostilitats viscudes a la península durant les últimes dècades. “L’esport és una manera de treballar conjuntament sense imposicions i una forma d’acostament que ens ha funcionat fins ara”, explica a La República Esportiva Alejandro Cao, tarragoní, delegat especial honorari de Corea del Nord i delegat especial del Comitè per a les Relacions Culturals amb els Països Estrangers. Cao té les nacionalitats espanyola i nord-coreana, i ha exercit de portaveu oficiós a Europa del règim comunista quan s’han produït notícies trascendents.
“Més enllà que el Comitè Olímpic Internacional ens doni els Jocs o no, que ens haguem posat d’acord per tirar endavant aquesta candidatura ja és molt important”, afegeix. La rúbrica de l’acord, segellat pels viceministres d’esports, Won Kil-u i Roh Tae-kang, de Nord i Sud respectivament, també preveu presentar un únic equip per participar en el Mundial d’handbol masculí del 2019 i diferents combinats conjunts per representar a Corea en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020.
Així, continuen les maniobres d’obertura del règim comunista del president Kim Jong-un, qui al setembre es va reunir amb el seu homòleg sud-coreà, Moon Jae-in, per formalitzar els moviments positius que han fet els dos països enguany. De fet, als Jocs Asiàtics disputats aquest estiu a Indonèsia, les dues Corees ja van participar plegades en diferents disciplines i en els Jocs Olímpics d’Hivern de PyeongChang (Corea del Sud), celebrats al febrer, van desfilar de forma conjunta durant la cerimònia inaugural i van competir unificades en l’hoquei sobre gel femení.
Malgrat que fins al 2025 no es decidirà quina és la candidatura guanyadora, ja es coneixen algunes de les possibles rivals de la coreana: Brisbane (Austràlia), la regió alemanya de Remània del Nord-Westfalia (la capital és Düsseldorf) i l’Índia. Els contres que pot tenir la històrica candidatura és que Corea del Sud acaba de tenir uns Jocs d’Hivern i el 2020 ja se’n faran uns altres a l’Àsia, els d’estiu a Tòquio. També s’ha de tenir en compte que els Jocs Olímpics sempre s’han celebrat en un únic país. “Però tot això es contrarresta amb el fet que uns Jocs Olímpics organitzats conjuntament per Corea del Nord i Corea del Sud serien un esdeveniment d’enorme trascendència política a nivell mundial”, sentencia el delegat especial honorari de Corea del Nord.
“A més, tenim l’Estadi del Primer de Maig, el més gran del món -hi caben uns 114.000 espectadors-, i altres infraestructures ja construïdes. Pyongyang disposa d’una zona olímpica, amb l’avinguda Chongchun com a via principal, que es va fer de cara als Jocs Olímpics de Seül del 1988. Aleshores, ja es va parlar d’una candidatura coreana conjunta, però la forta tensió política que hi havia no ho va permetre”, conclou Cao.