Albert Rocas (Palafrugell, 1982) ha estat un dels canells més espectaculars de l’handbol europeu. Explosiu i elèctric, el català s’ha convertit en un dels extrems més prestigiosos dels darrers anys, havent vestit les samarretes d’equips punters com el Granollers, el Balonmano Valladolid, el Portland San Antonio i, tal i com havia somniat quan era petit i vivia amb els seus pares a Palafrugell, la del Barça, l’equip que duu al cor.
L’empordanès ho ha guanyat tot. Amb els seus clubs, però també amb la selecció espanyola, de la qual es va convertir en un referent en els campionats mundials i europeus entre el 2005 i el 2014. També ho fou en els Jocs Olímpics de Pequín del 2008, on Rocas es va endur la medalla de bronze. Ara bé, no tot és brillant en el món de l’esport professional. Les lesions i les decisions esportives no són fàcils de pair i, tot i el privilegi que significa dedicar-s’hi, -molts ho voldrien- la psicologia també hi juga un paper imprescindible. Així ho reconeix l’exinternacional en una entrevista amb La República Esportiva realitzada a Madrid, la ciutat a la qual ha aterrat després de la seva retirada ara fa gairebé dos anys.
Com ha aterrat a Madrid, després de no haver jugat amb cap equip madrileny?
Vaig estar a punt de fitxar per l’Atlètic de Madrid un any, però no he jugat mai aquí. Com em va arribar? Doncs la meva dona duu treballant aquí, a Televisió Espanyola, molt anys. De fet, quan la vaig conèixer ja hi duia temps. Tot va començar així. Un cop retirat vam haver de fer un pensament de què fer i com que tenia la feina aquí i en aquell moment estava a mitja jornada, anant i venint de Logroño a Madrid, no tenia sentit seguir-ho fent.
Ara treballa de coordinador en una escola. Havia estudiat per dedicar-s’hi?
Sí, havia fet INEF i he fet el màster de professorat. Em va costar començar amb els estudis, perquè vaig fer el batxillerat i la selectivitat quan tocava, però després vaig començar a estudiar i em va quedar penjada la carrera d’empresarials. Ho vaig deixar un temps. De fet, quan estava a Granollers vaig fer les proves per entrar a ESADE i em van agafar, però aleshores vaig anar a Valladolid i vaig decidir seguir jugant. La idea sempre havia estat tornar a estudiar.
Tenia clar des d’un principi que, quan es retirés, havia de tenir una base per seguir fent carrera.
Sí, això no és futbol. Has de ser el millor del món per poder crear unes rendes que, essent una mica llest administrant-les, et permetin viure tranquil. Però no és el nostre cas. Et permet viure bé mentre jugues, et permet crear uns estalvis que la gent de la teva edat no arribaria a tenir, però la vida ha de seguir el seu curs.
Potser la gent es pensa que els professionals de tots els esports són com els futbolistes.
Això és seqüencial, almenys en aquest país. Comences per futbol, passes pel bàsquet, l’handbol, el futbol sala i ja vas baixant. Si hi ha problemes al bàsquet, hi ha més problemes a l’handbol. Si hi ha problemes a l’handbol, n’hi haurà més a l’hoquei patins. Si hi ha problemes al futbol, tota la resta fatal. La diferència que hi ha entre un futbolista i un jugador de bàsquet ja és evident. Si vas baixant, tot va disminuïnt.
I haver jugat amb la selecció espanyola tampoc ha estat una gran ajuda?
La selecció és com un sobresou, hi ha unes beques i ajuda. Però això no és futbol, l’handbol no et dona per viure tota la vida.
Un cop separat de l’handbol, com està vivint, va fent diverses col·laboracions?
Sí, la veritat és que no m’avorreixo. Faig diverses feines i ara hem obert una escola d’handbol i duc nens, que també m’agrada molt.
El troba a faltar, l’handbol d’elit?
Sí, t’enganyaria si et digués que no. Sobretot quan veig partits i els he de comentar. Sóc soci de l’Alcobendas, que està aquí al costat de casa i m’agrada anar-lo a veure. Sempre que veus companys amb els que has jugat o contra els que has jugat et venen ganes de tornar a jugar. Però en el meu cas ja veia que s’acabava, no només per la feina, sinó perquè físicament no podia.
Massa lesions.
Sí, sobretot pel problema al turmell. Era el turmell de salt i m’ho condicionava tot. Estava tot el dia amb pastilles i amb dolor. Va arribar un moment que si no pots fer vida normal per culpa de l’esport professional no té cap sentit seguir jugant. Si t’aixeques un dia i no pots jugar a res amb el teu fill perquè no et pots moure i t’has de prendre una pastilla per poder pal·liar el dolor, és fotut. Jo cada vegada que anava a entrenar hi anava pensant en com em trobaria després. Era un problema, perquè m’encantava jugar i competir, però el meu cos m’avisava que això no duia enlloc.
Es retira relativament jove, amb 34 anys.
Jove relativament, sí. Quan vaig començar a jugar, jugadors de 34 o 35 no n’hi havien. A mi em va tocar amb 34. Que m’hagués agradat allargar-ho? Evidentment, perquè no ho feia pels diners. Jo hagués jugat tota la vida de manera gratuïta. Els diners han vingut després, jo m’ho passava bé. Tot el què sigui pista, olor a resina, ja m’agradava.
Això dels diners no ho poden dir molts.
És la tranquil·litat de saber que de petit no pensava en arribar a jugar professionalment. Tot el contrari, jugava al poble amb el Garbí i quan anava a les concentracions de l’espanyola hi havia jugadors del Granollers i del Barça, tots súper bons. Jo era un noi de poble que amb prou feines sabia botar la pilota.
I la trucada definitiva com ve?
Vaig intentar fer les proves al Barça, no em van agafar i aleshores el Granollers s’assabenta que estic pensant en sortir del poble. Em van venir a veure uns partits a Palafrugell i em van oferir anar al planter. I ho vaig veure molt bé. La meva mare no estava gaire d’acord, el meu pare era més decidit i van dir-me que jo havia de triar. Tenia només 14 anys.
I amb 14 anys va anar a viure a Granollers?
Sí, vaig anar a viure amb una família. Són els meus segons pares, sempre he dit que en tinc quatre. A més, em van criar durant tres anys en una època complicada, perquè estàs en una edat en la qual formes la personalitat. I vivia amb un noi a qui vaig envair la seva intimitat i la seva vida. Dormia en una llitera a la seva habitació. No m’imagino com hagués estat a la inversa. És un xoc molt bèstia. I allò que havien de ser tres mesos, em van veure tant fotut que em van dir que em quedés. Ho vaig passar malament, no tenia els amics, no tenia la família i només tenia ganes de plorar. Però clar, plores quan no et veu ningú perquè tothom et fa veure que ets un privilegiat.
És fotut el món de l’esport quan ets un nen i has de marxar de casa. L’exemple d’Iniesta també és similar.
Sí, per mi marxen de casa massa joves, jo no ho consentiria.
No ho faria amb els seus fills?
No ho podria evitar, si succeís. No és una cosa negativa tampoc. Iniesta s’ha vist que és un noi amb el cap molt ben centrat i va marxar molt jove de la família. Ara, també et dic que les condicions han de ser les adequades. Si estàs en un club com el Barça, que ho té tot, control i psicòlegs, és diferent. El treball allà és fonamental. Però no tots els clubs ni tots els esports tenen els mateixos recursos. Jo vaig tenir molta sort perquè vaig anar amb una família que em va tractar molt bé i que no ho feia per motius econòmics. De fet, estic segur que els sortia a pagar. Però en aquest sentit crec que som massa joves per fer aquestes coses. Jo ho vaig passar molt malament amb 14 anys, no em vull imaginar amb nens de 10 o 11 anys. Jo ho prohibiria, posaria una edat o l’obligació que el club trobi feina als pares.
Entenc aleshores que està d’acord amb la normativa de la FIFA per la qual es va sancionar el Barça per haver fitxar menors de 16 anys estrangers.
Jo estava fent el què m’agradava, però a aquella edat no tens els mecanismes per desenvolupar-te a la vida. Diuen que els esportistes maduren molt ràpidament. Evidentment que maduren ràpid, no tenen altre remei. Estàs sol davant de tot. El pas és molt dur i et poden passar dues coses: que ho gestionis molt bé o que ho gestionis malament. Jo tinc un company que va venir a Valladolid amb 15 o 16 anys i que quan van venir els seus pares al cap d’un mes va tornar amb ells a casa sense acomiadar-se. I el vaig entendre. I el noi semblava que es trobava fantàsticament bé. Però era a 1.000 quilòmetres de casa seva i veia que entrenava amb homes de 30 anys. La processor anava per dins. Mira, quan va arribar l’estiu del meu primer any a Granollers li vaig dir al meu pare que no hi volia tornar. Aleshores em va posar el telèfon al davant i em va dir que truqués al gerent i li ho digués. No havia estat prou gran per decidir que marxava? Doncs ara havia de ser prou gran per explicar que tornava a casa sense que la feina me la fes el pare.
Aleshores es va fer enrere?
Ho reconec, em vaig fer enrere pel què diran. Dins meu volia tornar a casa, però la pressió social que em posava, que no era real, em va fer recular. La idea que jo tenia era que la gent del meu voltant pagaria per ser al meu lloc i que jo ho estava rebutjant. Tenia la possibilitat de formar-me en un club com el Granollers, era una oportunitat. Però em passava exactament el mateix amb les concentracions de la selecció.
Li feien mandra?
I tant, em feien molta mandra. No hi renunciava perquè eren tots molt bons i perquè de Girona només hi anava jo.
Potser hi anava també per un futur?
No, no hi pensava gens que em dedicaria professionalment a això. De fet, amb el Granollers, estant a cadets em va cridar en José Luís Villanueva, que era l’entrenador que s’havia quedat després de Manolo Montoya. I la sensació que tinc d’aquell entrenament és de pensar que no jugaria mai amb aquells tios, perquè eren unes màquines i jo era una merda. Mai vaig tenir la sensació que hi podria arribar.
Per ser a l’elit, psicològicament has d’estar molt fort?
Sí, però vaig patir com tothom i ho vaig passar malament quan va tocar. Tot el que va venir va ser un regal, perquè no m’hagués imaginat mai jugar al Portland o al Barça. Jo hagués pagat per jugar a segona divisió, encara que fos una temporada. Entén també que a Girona no hi ha tradició i que ningú de la meva família era esportista professional. No era res que jo tingués a prop. Jo veia els partits del Barça del Dream Team de Valero Rivera i flipava, amb Mateo Garralda d’extrem. Al·lucinava. Després vaig tenir-lo de company d’habitació a Tunísia el 2005 i ens vam fer molt amics estant a Portland, però seguia pensant que ell era un dels millors. Va ser surrealista. Quan parava el temps analitzava amb qui jugava i era espectacular: Barrufet, Garralda…a més, jo he estat molt freak de veure els esports. Coneixia tots amb els qui entrenava, veia tots els partits i eren autèntics ídols.
Seguint amb la psicologia. Les lesions com el van afectar?
Hi ha hagut dos moments molt complicats de gestionar emocionalment. Un va ser el primer cop que em vaig quedar fora de la selecció, després d’estar pràcticament cinc anys essent titular indiscutible. Quan entra en Valero em quedo fora després del Mundial de Croàcia. Em truca, m’explica que prefereix provar altres coses i m’agraeix la dedicació. Però clar, m’ho diu amb 26 o 27 anys, en el moment més alt de la meva carrera. Això em va fer molt mal, vaig passar una mala temporada. A més, va coincidir amb el canvi al Barça, que va passar de Manolo Cadenas a Xavi Pascual, on també vaig deixar de tenir protagonisme. Va ser dur. Ho vaig anar gestionant, però em va costar prop d’un any. No tenia ganes de sortir de casa ni de fer les coses habituals, perquè veus que no estàs a gust amb allò que fas. Busques solucions per sortir, però tampoc et convencen. Vas tirant endavant, però els dies es van fent molt llargs.
Això ho va tractar amb algú?
Sí, i tant. Sempre ho dic. A través del club vaig anar a la psicòloga Beatriz Galilea, de la residència Blume, i em va ajudar moltíssim. Ja estàvem amb la meva dona, no teníem fills, però era un problema fer vida de parella quan un dels dos no té ganes de fer res. Va ser complicat.
I el segon moment que deia?
Va ser quan em vaig lesionar, quan em vaig quedar fora de l’Europeu. Manolo comptava amb mi, esperava que em recuperés, però no vaig arribar-hi. I pensava que em quedaria fora de Rio, que és on jo em volia retirar. Sempre pensava que volia tancar l’etapa d’una altra manera, estant a la pista i quan jo decidís. Va ser difícil de gestionar, però no em va fer falta ajut perquè ja tenia la vida encaminada. Sempre els ho dic, als joves: s’ha de tenir un pla B. Però no només en l’esport, sinó en la vida. Les coses sempre es poden tòrcer. Et pots quedar sense feina i has de tenir una idea al cap que et permeti centrar-te en allò que fas, però que també et permeti alliberar-te de pressions. No pot ser que si s’acaba això s’acabi el món. La vida dona moltes voltes, et dona oportunitats i, com es diu, quan es tanca una porta, s’obre una finestra. A vegades em fa pena veure nois que fan esport que no aprofiten el temps. I si l’esport no et funciona? I si et trenques el genoll pels quatre costats?
Tenim l’exemple recent de Sergi Samper, que no surt d’una lesió que ja cau en una altra. Més o menys com li va passar a vostè els darrers anys,.
Sí, similar. Però jo vaig tenir una última temporada més o menys bona. També perquè no sortia a córrer mai, no feia tant entrenament com abans. I evidentment perquè la lliga Asobal ja no era el mateix, no hi havia el nivell d’anys anteriors. L’exigència era menor i els jugadors bons a la mínima que podien, sortien. Ara queden veterans amb qualitat o gent jove que té ganes d’empènyer.
Què ha passat a l’handbol estatal?
Ha passat el mateix que a tot arreu. Ho veiem també al bàsquet, que es salva perquè hi ha el Barça i el Madrid, sinó seria un altre solar. A l’handbol només hi ha el Barça. Si hi hagués un competidor la cosa canviaria. Però passa amb tot, en el futbol també. Les lligues les guanyen el Barça i el Madrid. Les coses no s’han fet bé enlloc. Quan s’han tingut diners no s’han reinvertit en crear una estructura sòlida, tampoc amb la selecció. El que ens hem de plantejar és el perquè. Quants clubs han desaparegut? Portland, Ciudad Real, Carpisa d’Alacant, Balonmano Valladolid, Ateca Santander, Atlètic de Madrid, etcètera. Només s’han mantingut els que tenen massa social.
Abans ha dit que va viure el canvi d’entrenador al Barça. També ho va fer amb el president, de Laporta a Rosell. Què va canviar en les seccions?
Canvi no en vam veure. Potser només a nivell personal. A mi, Joan Laporta sempre m’ha semblat una persona molt més propera. Un relacions públiques. Segur que coneixia la noia que netejava els lavabos allà al Palau. És així i té aquest do per relacionar-se. I en Sandro potser és una mica més allunyat, més proper al futbol. Però canvis no n’hi va haver, almenys de manera significativa. Sempre que ha pogut, el Barça ha fitxat els millors jugadors. No té res a veure amb Sandro o Laporta, però un cop entra Rosell comencen a haver-hi problemes de veritat a l’handbol. És quan comencen a desaparèixer equips i quan ens adonem que els clubs no tenen potencial financer. Això ho aprofita el Barça, que pot mantenir la despesa que altres equips no poden.
Què pensa quan veu una selecció com la de Qatar, que s’ha fet a cop de talonari?
Tinc sentiments contraris. Per un costat, no em sembla bé perquè es converteix en una competició de clubs amb banderes de països. El problema el té l’handbol, perquè a partir dels tres anys pots jugar amb una altra selecció. Jo ho faria com al futbol. Qui debuta amb una selecció ja no pot canviar. No hi hauria cap problema. Que hi ha un país que et vol nacionalitzar i t’ofereix unes perspectives de futur millors? Endavant, no em sembla malament. Però si ja has jugat amb la selecció espanyola no hauries de poder canviar. Ho acabes convertint en un torneig de clubs, perquè al final pots anar canviant cromos. Perds l’essència d’allò que és un Mundial.
A nivell personal, a Palafrugell quan fa que no hi viu?
Doncs des dels 14 anys. No hi he tornat.
Ho troba a faltar?
Molt, cada dia. M’agrada molt el poble, però la meva dona és de Cadis i estem molt més allà que a Palafrugell. També és qüestió de necessitats. Els homes potser som més deslligats de la família. Hi anem un cop l’any, menys del què voldria. Però la família també ve aquí i els veig. Si m’haguessis preguntat si alguna vegada m’hagués imaginat vivint a Madrid, doncs et diria que no se m’hagués passat pel cap. Però bé, ni a Madrid, ni a Barcelona. A mi les ciutats grans no m’agraden. Aquí hi estic còmode, faig vida de barri, que és com si estigués en un poble. Noto que això és molt gran, pèrò com que ho tinc tot prop de casa no noto diferència entre passar pel centre de Palafrugell i agafar dos semàfors o venir aquí a treballar.
Els nens de l’escola saben qui és i a què es dedicava?
Sí, normalment quan corre la veu es va escampant. Ara ja em coneixen tots. Evidentment, molts no t’han vist jugar. Quan et retires o sobretot quan deixes la selecció passes a l’ostracisme mediàtic. La repercussió sempre és molt més gran quan ets a la selecció. Però sí, sobretot em reconeixen més els pares que els propis nens. A ells els fa gràcia quan ho saben i alguns em diuen que han vist vídeos de Youtube. Molts es sorprenen perquè estic fent de professor després d’haver estat jugador professional i, és clar, els has d’explicar allò que parlàvem abans, que l’handbol no és el futbol i que estic fent una feina com una altra. No som pas multimilionaris. Privilegiats sí que érem, això segur. Dedicar-te a allò que t’agrada és un privilegi i poder viure les sensacions de ser campió del món o d’anar a uns Jocs Olímpics, o una simple Copa Asobal, és un privilegi absolut.
Té companys que es dediquin a feines que no tenen res a veure amb l’handbol?
I tant, la majoria. Això no és com el futbol, que molts es poden dedicar a comentar partits a la tele o a la ràdio o a ser entrenadors del Benjamí. Estic segur que l’entrenador del Benjamí C del Madrid cobra més diners que qualsevol entrenador d’handbol de primera divisió.
I vostè no es planteja ser entrenador?
Ara que estic amb els nens he de dir que sí que m’agrada entrenar-los i sí que em venen ganes d’estar a la pista. Encara que estigui jugant un partit amb els benjamins ho visc amb la mateixa intensitat. M’he adonat que m’és igual la repercussió de fora el partit. Allò que m’interessa és el partit, veure les cares dels nois quan guanyen o perden. Perquè perdre és part de la vida, s’ha de saber tolerar el fracàs. És part de l’aprenentatge. I poder-los orientar i acompanyar-los en el viatge m’agrada molt. Més endavant no sé si m’agradarà fer-ho amb gent més gran.
Ara que està amb els nens ha de fer molta pedagogia amb els pares?
No. Sempre n’hi ha que estan més preocupats per si les coses són normals o no, però jo sempre dic que tothom és normal dins la seva especialitat. Cada nen té unes virtuts i uns defectes. I els pares, a vegades ens costa admetre-ho perquè ens agradaria que el nostre fill fes una cosa o una altra. Però no m’he trobat cap cas especial, al contrari. A més, el grup que hi ha és de pares molt aficionats dels seus fills i molt consicenciats en l’educació en valors a través de l’esport.
Abans de començar l’entrevista m’ha comentat que no volia parlar de política. Ara fa uns mesos, Carles Duran, tècnic de la Penya -que es va pronunciar al voltant de l’1 d’octubre-, va dir que s’havia de respectar aquells esportistes que no es vulguessin pronunciar políticament pels possibles perjudicis en la seva feina. Pensa el mateix? Creu que pot ser perjudicial parlar de política?
Aquí hi ha dos temes. Que jo pensi que em pot perjudicar no té cap sentit. Allò que té sentit és que sóc un personatge públic per l’esport, no per les meves opinions sobre la política. Les opinions sempre són interessades i partidistes. Les meves i les de qui pregunta. En aquest sentit, si jo dic alguna cosa i sona d’una altra manera és molt fàcil que el missatge es tergiversi. Per altra banda, les meves opinions són molt personals i si busques informació sobre mi no trobaràs mai res. No ho he fet ni ara, que hi ha un 1 d’octubre, ni ho vaig fer fa 15 anys, que seguia pensant les mateixes coses. És com si em preguntes el meu sou, és molt personal. O com es diuen els meus fills, exactament igual. Jo decidiré si ho penjo a Facebook, quan ho penjo i de quina manera. Però si no vull que ningú faci utilització de les imatges ho defensaré igual. M’han preguntat moltes vegades el meu posicionament i sempre he dit el mateix, sóc un personatge públic per l’esport. Si vols parlar-ne, em tindràs hores i hores. De política, no m’aporta res i no en tinc cap necessitat. Ara hi ha més merder? Molt bé, però és la meva decisió. I no critico gens els qui ho fan, cadascú és lliure de dir i expressar-se com vulgui.
Quina relació creu que tenen l’esport i la política?
Crec que han d’anar separats. I ho demostro aquí, sinó em pronunciaria. Que penso que algú ho pot barrejar? No és res que jo pugui jutjar o criticar. Però crec que una cosa és allò que fas amb la pilota i una altra de molt diferent és la política. Ho entenc així. En qualsevol club i en qualsevol afició hi ha gent que pensa d’una manera i al final tots anem a una. Animem l’equip que ens agrada i això no ens ha de dividir. Però no ho critico gens, cadascú és lliure de fer el què vulgui. Aquesta és la grandesa de l’ésser humà. Dins el respecte que ens tenim els uns als altres tenim la capacitat d’opinar i fer el què ens convingui en cada moment. Això és la llibertat.