Fins fa ben poc no era capaç d’omplir ni mitja pàgina. Ara, gairebé tres anys després d’haver començat a practicar l’escriptura a l’Ateneu Barcelonès, Albert Perrín (Barcelona, 1944) ha publicat la seva primera obra, una novel·la que defineix com “un homenatge a l’amor i a l’amistat”. L’exvicepresident i màxim responsable de l’àrea institucional del Barça entre el 2005 i el 2010 llança Tres amics i una història a cada port (Editorial EdiConex) a pocs dies de Sant Jordi, la data per excel·lència del llibre català. En una entrevista amb La República Esportiva, l’exmembre de la junta directiva de Joan Laporta es mostra orgullós de la publicació i repassa l’actualitat blaugrana, ara que l’equip culer té opcions d’aixecar els tres títols en joc.

Com va el llibre en els seus primers dies?

Sé que en van sortint. Aquesta edició l’he volguda fer jo, no he demanat favors a ningú. Me l’han imprès a EdiConex, que és una associació d’ajut a gent gran que volen editar. N’he pagat l’edició i una llibreria n’està fent la distribució. Però per a mi, la satisfacció és haver publicat un llibre als meus 75 anys.

Recordo quan deia que no sabia escriure i en pocs anys de classes a l’Ateneu ha tingut la capacitat de publicar una obra. Com s’ho ha fet per anar tant ràpid?

Allà em van descobrir les ànsies d’escriptura. Abans era incapaç d’omplir mitja pàgina i ara m’assec, escric i omplo pàgines.

Tot a mà?

Sí, a mà. I quan tinc unes deu o quinze pàgines, les passo a ordinador.

Vostè sol o els hi passa algú?

Me les passo jo i aleshores m’ho imprimeixo, ho rellegeixo i rectifico coses. Ara bé, escric en català tot i que el meu català és nefast, perquè a l’escola vaig aprendre el castellà. I actualment només llegeixo i escric en català.

Entenc aleshores que algú li ha hagut de corregir el llibre.

I tant. L’Eva Gallego, que és una noia que treballa a l’agència EFE. Vaig trucar a l’Àlex Santos, que hi treballa, i li vaig demanar si coneixia algú que em pugués corregir el llibre. Ell em va passar el contacte de l’Eva, que és correctora de l’agència. Quan tinc tres o quatre capítols li passo i ella me’ls corregeix. Un dels grans problemes són les comes, que no sé on posar-les! Sort que en tinc de l’Ateneu, que amb això m’està ajudant molt.

El llibre és una novel·la, però està basada en alguna experiència real?

Diuen que quan s’escriu una novel·la de ficció sempre hi ha algun detall de l’autor. En aquest cas, és cert que hi ha alguna cosa, perquè la història comença amb un noi de 17 anys que s’embarca en un vaixell. Quan jo tenia 16 anys treballava en una agència d’aduanes i un dia ens va arribar un vaixell en el qual l’ajudant de cuina s’havia posat malalt i necessitaven un substitut. Jo em vaig oferir, em van dir que sí, però el problema era que el vaixell arribava al matí i marxava l’endemà. En aquella època, treure’t el passaport era molt més complicat i no vaig poder embarcar. I té més detalls, com llocs on he estat: restaurants de Buenos Aires, el barri de Boca, Nova York o Hamburg.

La novel·la té lloc en l’actualitat?

No, comença l’any 1962. Jo dic que aquest llibre és un homenatge a l’amistat i a l’amor. El protagonista fa molta amistat amb el cuiner, que és un noi xinès, i amb el cambrer del menjador d’oficials, que és un noi alemany gay. L’he fet gay perquè els gays i lesbianes es mereixen que se’ls tracti com persones, no com se’ls tracta de vegades. Explico les trifulques que tenen, les aventures dels ports i les històries particulars.

Quan ha trigat a tenir-lo llest?

Dos anys, com a mínim. Ha anat sortint tot mica en mica. A l’escola ens ensenyen a fer l’escaleta i quan la vaig fer vaig deixar molts punts suspensius, faltava molta teca. Fins i tot em deien que el llibre era molt ensucrat! Per això he posat alguna trifulca i diversos assassinats. Ara, jo tinc clar que mai faré un llibre que acabi malament, perquè la vida ja és prou complicada.

Per quan un llibre del Barça?

És difícil que en faci un, perquè si fes un llibre del Barça hauria d’explicar la meva veritat. I la meva veritat podria molestar molta gent, no vull tenir problemes amb amics. Jo tinc una veritat, però no vol dir que sigui la real. Cadascú té la seva i prefereixo guardar-ho al bagul dels records i no publicar res. Sí que és veritat que amb algun amic que està escrivint hi intervinc i dic la meva. Però explicar la meva experiència en un llibre difícilment ho faré.

Les veritats podrien ofendre amics, però també podrien desencantar els socis?

De l’època nostra s’ha llançat molta merda. Per interessos o pel què sigui. I si ara surto i explico la meva versió pensaran que m’estic justificant. O també podria passar que la gent se senti decebuda. No ho faré, el Barça és sagrat i el duc molt a dins. No vull fer-li mal.

Però el futbol, per molt sagrat que sigui, no és una mentida gegant? Vostè que ha estat dins d’un gran club i s’ha mogut en les altes esferes ho ha viscut en primera persona.

Quan les coses es dimensionen com li ha passat al futbol perden la realitat i el seu origen. Avui el futbol és un negoci i pateixo pel meu club, que potser està a la ruïna. No sé si és així, però a vegades, mirant balanços, pateixo. Conec com es fan els números del Barça, hi he estat dins i no sé com ens en sortirem. Hi ha coses que no em fan bona espina, com aquest crèdit de 140 milions amb un interès baixíssim i sense garanties. Aquí ningú et dona diners sense garanties.

Vostè va viure l’evolució d’un futbol més arrelat a un futbol més global. El Barça va passar d’un club de Barcelona a una gran multinacional. El soci viu allunyat de la gestió aïllant-se entre resultat i resultat?

Tot això és un negoci. Quins són els grans equips? Els que tenen una gran fortuna i capacitat de generar altíssims drets de televisió i ingressos en marxandatge. Tot i això, Barça i Madrid van justos de diners. No són com el Manchester City, que si vol fitxar un jugador el preu no importa. Bé, en Txiki provarà de fer operacions el més econòmiques possibles.

De fet, el City no ha fitxat mai un jugador arribant als 100 milions de traspàs.

Perquè en Txiki no és un qualsevol, tot i que aquí l’omplien de bufetades. Aquí s’ha escrit que el Barça no havia de fitxar jugadors sinó fer fora Txiki i fitxar un secretari tècnic amb cara i ulls. Això ho he llegit jo. És clar, quan era l’època nostra havien de llançar merda contra tot allò que es mogués. En Txiki és un gran professional, sap negociar, esperar el moment oportú i fitxar. Recordo quan vam fitxar Touré Yaya. Em va trucar i em va dir que anés amb ell a Mònaco, que havíem de veure’l jugar. A mi, que no en sé, em va semblar un jugador normal, però ell va tornar segur que l’havíem de fitxar. I mira, quin tros de jugador vam tenir. Els professionals serveixen per això. A en Txiki no li donis un balanç perquè no sabrà com mirar-se’l i a mi no em demanis qui hem de fitxar perquè no en sabré.

En això, Laporta no s’hi va posar.

Aquesta va ser una de les grans aportacions d’en Johan Cruyff. Recordo una conversa a casa d’en Johan quinze dies abans de les eleccions del 2003. Hi érem en Johan en Patsy, en Jan i jo. Parlàvem de futbol i, de cop, en Johan va dir, “Jan, jo estaré al teu costat, però tu de futbol no en tens ni puta idea, ho entens? Dedica’t a dirigir el club i deixa el futbol en mans de qui en sap. No intentis mai que facin res perquè a tu t’agrada, perquè la cagaràs”. I així ho vam fer.

Tornem al tema del futbol-negoci.

Sí, que ens desviem. El futbol cada vegada està més desvirtuat. La Lliga Europea seria bona, però la idea de la UEFA no és per afavorir els espectadors o els clubs, ho fa pels calés. Per què es juguen tants partits de seleccions? Pel rendiment econòmic. Comencem la temporada a finals d’agost i arribem al novembre i ja hem fet tres aturades per seleccions. En Johan ja ho deia, estem matant la gallina dels ous d’or, perquè els jugadors no poden aguantar aquest ritme. Jo li preguntava com era possible que als EUA juguessin tres partits de bàsquet a la setmana i aquí els futbolistes no puguessin. M’ho va explicar molt fàcil: “a diferència del bàsquet, al futbol hi ha contacte. Estàs jugant i et donen una puntada de peu. No et fan mal, no et lesiones, però el múscul ja ha rebut. Aquest múscul necessita un temps per recuperar-se i si no li dones aquest temps i tornes a jugar un altre partit, hi ha el risc que torni a rebre un cop. No passa res, el múscul sembla que està bé, però un dia et poses a córrer i es trenca. Conseqüència de no haver-se recuperat bé”. Per això deia que estàvem matant el futbol. I tenia raó, com sempre.

I el Barça actual com el veu, li agrada com juga?

No massa, perquè no sóc gens resultadista. Però bé, estem a les semifinals de la Champions, a la final de Copa i tenim la Lliga al sac i això té molt mèrit, indiscutiblement. Estic content, sóc culer i vull que guanyem, però aquesta temporada estic gaudint poc del joc. No és el Barça al qual jo aspiro. Potser estic mal acostumat a veure el joc d’en Pep, d’en Rijkaard i d’en Johan, però a mi m’agrada allò i ara no ho veig. També em diuen que amb en Pep teníem en Xavi i l’Iniesta. I tant, d’acord! Però feia temps que sabíem que es retirarien i no vam fer res per substituir-los. Amb tots els respectes, amb qui ha empatat Pep Segura per ser el director esportiu del Barça? El professor, li diuen. Aquestes són les coses que em costen d’acceptar. Per què no es van quedar Robert o Zubi? Tenim dos grans porters gràcies a ells. I et diré una cosa, si guanyem el triplet convocarem eleccions.

Pensa el mateix que Benedito?

Crec que sí. Crec que marxaran abans que surtin els judicis de DIS i Roures.

Vostè duia les relacions institucionals. Està ben representada la seva parcel·la ara?

Mira, llegeixo moltes vegades que la UEFA beneficia el Madrid. Jo no dic que ens beneficiessin a nosaltres, però la UEFA, com la FIFA o la RFEF, volen tocar cuixa. I als sortejos hi volen el president o el vicepresident, no un empleat. Nosaltres hi anàvem el dia abans i sopàvem amb Platini o Gianni Infantino, que aleshores era secretari. No parlàvem de futbol, parlàvem del sexe dels àngels, però ho prefereixen així, els agrada més i ho agraeixen. Això és fer passadissos, cosa que ara no es fa i es nota. Amb Villar passava el mateix, anàvem a un desplaçament i li dèiem de venir a dinar. I venia, dinàvem, parlàvem de tot i s’ho passava bé.

Però això no és fer-li el joc a la màfia?

A veure. Tu convius amb la màfia. O te la carregues o jugues amb ella. La UEFA i la FIFA són una màfia, però no pots fotre la pancarta de ‘La Masia no es toca’, perquè aleshores reps. Saps com s’hagués acabat el problema de la Masia? En Jan hagués trucat a en Blatter i haguéssim fet un partit amistós en algún país on convingués. Estàs tractant amb la màfia i no pots posar-t’hi de cul, perquè qui mana i té el poder són ells. Hi pertanys i tens dues opcions: o t’hi adaptes o fas una revolució i muntes competicions paral·leles, que ja veuríem a quants clubs convenceries. Ara, si t’hi portes bé, pots demanar coses, que te les concediran.

Com quines?

Mira, penso en la final de París del 2006. En Pasqual Maragall era el president de Catalunya. En el protocol de la llotja hi havien convidat en Zapatero. Ens va semblar bé, però els vam dir que hi volíem el president del nostre país. “El vostre país és Espanya”, ens van dir. No, el nostre país és Catalunya i el nostre president ha de ser a la llotja, sinó no juguem la final. Evidentment, en Maragall va ser a la llotja. Però si en un cas com aquest hi va un empleat, què coi ha de defensar? No li faran ni cas. No ens posem cap medalla, però això s’ha de tractar.

Ara que treu el tema de Catalunya. Vostè és molt de la ceba. En els darrers anys, el Barça s’ha posat les piles amb la defensa del poble i dels polítics. N’està satisfet?

Han rebut molta pressió per posar-se les piles. No n’estic del tot satisfet, però sí que n’estic més satisfet de com n’estava fa un temps.

Què li falta?

Em falten gestos. Els comparo amb en Jan, però ell és incomparable amb aquestes coses.

A la junta actual li ha tocat viure un moment molt complicat, no?

Indubtablement. Però els ha tocat aquest moment i l’han de gestionar. I ets blanc o negre, les indefinicions no em serveixen. Quan tens un càrrec d’aquesta magnitud has de sortir.

Quins tipus de gestos han faltat, perquè de paraules n’han dit moltes darrerament. Sobretot criticant la presó preventiva dels polítics i activistes sobiranistes.

L’1 d’octubre s’havia de suspendre el partit sense passar la responsabilitat als jugadors, com van fer. I hi va haver directius que van dimitir perquè no van estar d’acord amb la decisió. Ara tenim un judici d’escarment al poble català. Tenim gent que pateix a la presó i diversos exiliats que han de sentir el suport de la gent que té pes.

I el cas de Sandro Rosell?

És complicat i les famílies són les que ho pateixen. A mi m’ha fet molt de mal i em costa dir-ho, però la presó preventiva del Sandro és excessiva. També trobo estrany que l’hagin deixat sortir a mig procés. Per la família va de conya. No es pot mantenir una presó preventiva tant temps sense jutjar-lo.

I les pancartes que s’exhibeixen a l’Espai d’Animació demanant-ne l’absolució, li semblen correctes?

A l’Espai d’Animació hi ha de tot. Nosaltres vam patir molt amb el tema dels ultres i ara sembla que alguns d’ells han tornat. Jo no vaig massa al camp i no les he vist.

Per què no hi va?

Perquè vaig quedar molt tocat. Ens van llançar molta merda i ens va afectar. Jo tenia un espai de pista del Palau, perquè m’agrada molt el bàsquet, i un cop fora de la junta hi vaig seguir anant. I un dia, baixant les escales, vaig sentir que em deien xoriço i que havia robat no sé quants diners del club. Això em va doldre molt i no vull merders, perquè sóc de sang calenta. Em quedo a casa i el veig des del sofà.

No li fa pena haver de renunciar a veure el seu equip des del camp?

És clar, que em fa pena. Però vull anar a veure futbol tranquil. Tinc una llotja, que ja tenia abans de ser directiu, i algun dia hi vaig, però amb recança per no trobar-me algú que em digui qualsevol cosa. Ara, també és veritat que l’altre dia vaig tenir un comentari favorable. Estàvem fent cua per entrar amb els meus fills i un senyor em va dir que jo era dels VIP, que no havia de fer cua. Evidentment vam seguir fent cua, sóc un soci més. Però igual que et diuen això, et pots trobar un comentari desagradable.

Compensa haver estat directiu?

Haver pogut estar una estona amb Nelson Mandela m’ho compensa tot. El Barça és futbol, però haver pogut estar amb aquell home és el més gran que m’enduc d’haver estat directiu. No cal dir que també hi ha les victòries o els sis títols en un any. Sí que em compensa, però és trist acabar d’aquella manera. Vam passar cinc anys molt fotuts. Jo sabia que no ens condemnarien, perquè no havíem fet res mal fet, però la família va patir molt. A més, no se’n va parlar gaire, però la demanda que ens van posar era contra mi i, si jo em moria, contra els meus fills. Això és molt greu! Si la sentència hagués estat condemnatòria, els fills d’en Jacint Borràs haguessin hagut de respondre per ell, perquè va morir. És massa gros. Ens ho mereixíem tot això? Saps qui és un dels que més lluita perquè no ens posin la demanda?

Qui?

Florentino Pérez. No va parar de trucar a Rosell perquè estava creant un precedent que podia perjudicar molts presidents. Però bé, ells la volien posar, era una venjança.

Venjança per què?

Fàcil. Pel vot de censura ho tenien tot preparat per entrar i no els va sortir bé. Ens vam salvar pels pèls i això ja va ser un sotrac per ells. Aleshores posem Guardiola i guanyem els sis títols. I mira que La Vanguardia i Mundo Deportivo ens fotien hòsties per tot arreu, tot i tenir èxits. Això els va anar fent créixer la rancúnia i van voler passar factura.

No s’hagués pogut preparar millor el continuïsme per a les eleccions del 2010?

I tant! Ens vam matar nosaltres mateixos. En un viatge a Pamplona, deuria ser el gener o febrer del 2010, ens vam reunir a l’habitació de l’hotel després del dinar de directives i en Jan ens va dir que ja tenia el candidat: Alfons Godall. Però va durar un mes, la pressió era molt forta i no la va poder aguantar. Aleshores ja vam anar pel pedregar. No ens posàvem d’acord per si havia de ser en Jaume Ferrer, en Joan Franquesa o en Joan Boix i ho vam anar retardant. La vam pifiar. S’havia de triar algú i donar-li protagonisme en els darrers mesos de mandat. Va ser un desastre. I no podíem guanyar, perquè la candidatura de Rosell tenia el suport de tots els mitjans, sobretot del Grup Godó. Van ser unes eleccions en les quals no es va parlar de jugadors, ni d’entrenadors, perquè vam deixar un equip de luxe. Només es van dedicar a atacar en Jan i a nosaltres. A Rosell el fa president el Grup Godó.