L’estació de King’s Cross a Londres és sobretot coneguda perquè allà es troba l’andana 9 i 3/4 on Harry Potter agafa el tren per anar cap a Hoghwarts. Molt aprop d’allà hi ha el St. Pancras Renaissance, un majestuòs hotel on no desentonaria que s’hi allotgés Severus Snape. Però qui ens rep és Robert Martínez, seleccionador de Bèlgica, que tot just fa unes setmanes va aconseguir un històric tercer lloc al Mundial de Rússia.
Tot i que conserva l’accent lleidatà quan parla català, se li barreja amb l’anglès com a conseqüència d’haver viscut més de vint anys a les illes britàniques. El de Balaguer analitza el present del futbol en una entrevista exclusiva amb La República.
Ha fet el millor resultat de la història de la selecció belga en un Mundial, amb un equip que a l’Eurocopa va semblar poc madur. Hi ha hagut una gran evolució?
Aquesta generació de jugadors hem de recordar que surt d’un país amb onze milions d’habitants. Aleshores, és un procés molt ben preparat d’uns 12 anys aproximadament, desenvolupant un tipus de jugador molt específic que tècnicament sigui molt fort, que tingui una gran disposició tàctica i que sàpiga com sortir de Bèlgica i adaptar-se a altres lligues. Tenim un grup en un bon moment i amb ganes d’aconseguir quelcom important. Aquesta va ser la introducció que vam tenir en el Mundial, amb un grup de jugadors que volien jugar per l’equip i no de manera individual. Guanyar sis dels set partits, marcant 16 gols entre 10 jugadors diferents, crec que això és molt important.
El grup de jugadors presents a l’Eurocopa era força similar. Què ha canviat?
En un període de dos anys hi ha hagut molts canvis, amb jugadors que han tingut papers importants en clubs i joves que han aportat molt. I una base de jugadors importants, amb molta experiència, és la que ha dut la maduresa a l’equip.
Com ha paït Bèlgica l’èxit del Mundial?
Quan vam tornar vam gaudir moltíssim de veure la cara de felicitat dels afeccionats. Va ser molt bonic veure tota la nació darrere d’una il·lusió. És la millor posició en la història dels Mundials, però més que res és la manera com l’equip ha jugat. El partit del Japó, remuntant dos gols de desavantatge, o el partit del Brasil, que és el gran partit del Mundial. Aquella és la selecció predilecte i poder-los guanyar va dur un gran sentiment d’orgull.
Ha entrenat clubs d’elit com el Swansea, el Wigan Athletic o l’Everton, duent un dia a dia molt intens. Com li ha canviat la rutina amb la selecció?
És molt diferent. L’experiència que guanyes amb el dia a dia del club és essencial per el treball que es necessita amb la selecció. T’hi has d’acostumar molt ràpid. Hi ha molt menys contacte amb el jugadors. Guanyes o perds un partit i les emocions desapareixen. No pots créixer amb el jugador, no pots créixer amb l’equip. I això és un dels aspectes més difícils de l’adaptació. Has d’intentar buscar els avantatges que això duu. A la selecció sempre hi ha bon ambient, perquè és un premi cada cop que el jugador hi va. Sempre hi ha molt bona predisposició. A nivell de clubs sempre és més difícil gestionar les emocions de guanyar o perdre, o del jugar i no jugar. Ha estat important la manera de compartir el temps amb els jugadors, perquè canvies la manera de treballar.
Què li agrada més. El contacte diari o les concentracions de poc temps?
M’agrada molt més el contacte. A cap entrenador li agrada no tenir contacte amb els jugadors. El Mundial fa que el futbol sigui molt diferent. Al club, guanyar un partit important té repercussió, però guanyar-lo a nivell de seleccions és molt més gran, perquè tens tota la nació al darrere. Les emocions es veuen fàcilment. Però has de pagar un preu. Dos anys de preparació per a un Mundial és un període molt llarg i has d’estar a punt per donar-ho tot.
També es copsa amb la derrota? Amb el club, un partit perdut de quaranta jugats pot no significar res. A la selecció, un partit perdut pot tombar la feina d’anys.
Sí, és totalment així. No hi ha marge d’errada. Amb un club, tens una pretemporada amb 60 sessions d’entrenament per preparar el primer partit oficial. A la selecció tens tres dies per preparar un partit i el resultat compta molt. Després hi ha l’element de falta de sincronització, perquè els jugadors arriben junts i en moments molt diferents en comparació a l’anterior vegada que es van ajuntar. Això m’ho he trobat en un aspecte fascinant, que és el tema psicològic. Tens un grup de jugadors amb qui voldries estar molt més temps i el què més s’apropa a un dia a dia de club són els 51 dies que comparteixes en el Mundial.
Hi ha hagut molta crítica a l’Argentina i a Espanya pels Mundials que han realitzat. A l’entorn del futbol li falta perspectiva per veure la dificultat de preparar aquest tipus de competicions?
El futbol modern ha fet que les seleccions favorites tinguin més dificultats per guanyar. Hi ha molta més informació i la tecnologia et deixa preparar amb qui jugaràs. Has de tenir una estratègia clara per fer més difícil que et facin un gol. Qualsevol equip a nivell internacional et pot complicar l’existència perquè té claríssima la informació. Tens una nació amb expectatives i bons jugadors i la gent pot pensar que amb bons jugadors ja tens un bon equip per guanyar títols internacionals, però això no és així. L’equip que guanya ha de tenir-ho tot en regla. Ha de tenir un bon equilibri al camp, una bona claredat de com jugar i una bona execució d’allò que vols fer davant un equip ben estructurat. Aquest grau de dificultat es va veure clar en el Mundial de Rússia, amb resultats que no s’esperaven abans de començar.
Per exemple Bèlgica, Anglaterra i Croàcia, totes elles semifinalistes?
Sí, crec que és això. Una part important és com l’equip s’adapta a la competició. El tema psicològic de poder-ho fer bé en un Mundial ve donat per la referència que tens d’una generació anterior que ho ha fet. Podies pensar que França, Espanya, Alemanya, Brasil o Argentina eren nacions que tenien avantatge perquè en els temps moderns han guanyat Mundials. En el moment que la competició va començar es va demostrar que l’equip que millor s’adaptés al torneig, a la nova tecnologia pels àrbitres, que això encara va ajudar més a donar el resultat més merescut, ho podria aconseguir. Crec que hi va haver components que el van fer diferent als Mundials anteriors.
Com la majoria d’entrenadors, se li nota que està molt a favor del VAR.
Sí! No pots estar-hi en contra. Allò que el VAR fa és donar més informació a l’àrbitre. Ni li treu el poder de decisió, ni el complica. Sí que és veritat que l’ús del sistema, que és molt bo, tindrà una millora amb l’experiència. La decisió a la final demostra que el VAR pot ser molt important pels àrbitres, però s’ha d’utilitzar bé. El gol, amb un fora de joc de dos centímetres, una situació dins l’àrea…el VAR només pot ser positiu per ajudar l’àrbitre, que és qui té el rol més difícil en un partit.
Per què a la Premier League encara no s’utilitza?
Perquè l’experiència va ser dolenta. El VAR es va posar en pràctica amb la League Cup i va haver-hi una situació en un Manchester United-Huddersfield que, per desgràcia, hi va haver un problema tecnològic en el qual les línies del camp que havien de determinar les posicions de fora de joc no eren les correctes. Aleshores hi va haver desconfiança. La primera impressió és molt important i al futbol britànic el VAR no va tenir una bona entrada. A més, hi havia una falta de coneixement de com utilitzar-lo. L’experiència a Bèlgica, a Itàlia i al Mundial de Rússia ha estat molt positiva. Hem de fer el possible perquè el joc no es vegi afectat. S’ha de perfeccionar.
Un dels seus jugadors, Thibaut Courtois, ha fitxat pel Madrid. El veu preparat pel repte?
Està en una edat molt bona per fer un canvi a nivell professional. En Thibaut té unes sensacions boníssimes d’allò que ha aconseguit al Chelsea. Ha crescut moltíssim, ha guanyat títols i és el jugador que és per l’experiència del Chelsea. A nivell humà, ho ha dit molt clarament, necessita veure la seva família i anar a la lliga espanyola l’ajuda en aquest sentit. A nivell esportiu, és una oportunitat de ser un jugador que encara pot créixer més. Durant el Mundial va ser el porter més consistent i serà difícil de trobar-ne un que estigui més capacitat per fer el canvi.
Quines sensacions ha tingut amb Thomas Vermaelen?
És un d’aquells jugadors que sempre vols al teu equip. No se’n troben fàcilment. Als defenses joves els costa molt tenir l’equilibri de defensar l’àrea, ser agressiu, tenir un bon contacte i accions defensives amb intensitat i a la vegada tenir aquesta sortida de pilota necessària pel futbol modern. I això, Vermaelen ho ha fet durant tota la seva carrera. Va tenir un període difícil que ha donat la falsa percepció que és un jugador que no pot estar físicament al 100%, però no és així. A la selecció se’l considera una peça clau. Espero que pugui tenir aquesta oportunitat de demostrar-ho. Esperarem amb molta il·lusió com comença la temporada amb el Barça perquè va acabar el Mundial molt bé, després de la lesió que va tenir.
Va patir en aquell moment?
Sí, perquè en Thomas sempre ha estat un jugador que s’ha bolcat per l’equip. Sempre pensa més en l’equip que en ell mateix. Ho ha fet amb el Barça i amb la selecció. Quan prepares durant dos anys el Mundial i després tens una lesió en un moment molt específic és dur. Va ser un moment de molta por. Després, va ajudar molt que Vermaelen sigui un jugador molt professional i conegués molt bé els seus terminis de recuperació. L’equip mèdic de la selecció va fer una gran feina, juntament amb tota la informació que teníem del departament mèdic de Barça. Thomas va jugar amb Anglaterra i va tenir un rol important per guanyar la medalla de bronze.
Creu que s’ha estat injust amb ell a nivell mediàtic, per les lesions sofertes? Cada estiu es discuteix si s’ha de quedar al Barça o marxar.
Quan estàs al nivell d’elit sempre tindràs aquestes opinions i no les pots canviar, ni frenar. Jo em fixo en la manera que el jugador reacciona i Thomas Vermaelen, passi allò que passi a l’entorn, mai deixarà de ser un jugador molt important al vestidor. Mentalment sempre està a un nivell increïble per estar preparat per allò que es necessita. Em va impressionar moltíssim que amb aquest ambient pogués tenir grans partits la temporada passada contra el Vila-real, el València o el Reial Madrid al Bernabéu. Se’l valora moltíssim perquè passi allò que passi, sempre hi és per ajudar l’equip. Després de les temporades amb l’Ajax i l’Arsenal no s’ha de descobrir res. No hi ha hagut res que l’hagi aturat per acabar demostrant que és un jugador per estar al més alt nivell. Està preparat per lluitar i canviar qualsevol percepció que hi pugui haver.
Tot i la poca participació, s’ha adaptat ràpid a l’estil del Barça.
Ja tenia el període de l’Ajax. Va tenir l’educació d’un defensa modern, per defensar molt ràpid i a dalt, amb situacions de molt espai i un contra un. I té aquesta facilitat tècnica amb la pilota per ser el primer en atacar. L’escola de futbol del Barça i l’Ajax estan ben emparellades. És un jugador perfecte per entendre aquest estil.
Precisament, aquest estil és el que vostè ha implantat a Bèlgica, tal i com ho va fer fa molts anys amb el Wigan Athletic a la Premier League, amb jugadors molt diferents. Ara Anglaterra admira el futbol de Pep Guardiola, però vostè ja va provar de jugar amb la pilota al terra quan això no s’estilava gens.
Vaig començar a les banquetes amb el Swansea i la idea ja era d’intentar buscar l’oportunitat de tenir èxit a les categories baixes del futbol anglès amb aquest model, on sempre s’havia pensat que jugar amb la pilota i evitar accions a pilota aturada, el joc dividit, les situacions de 50% no es podria aconseguir. I ja són dotze temporades, però cada entrenador és diferent, no pots comparar. El meu estil és el de Johan Cruyff, el què va afectar tothom, als qui ens encantava la manera de jugar i allò que feia i als qui ho volien aturar. Jo sóc una mica la víctima de les meves experiències. L’escola és la del futbol de posició, de tenir la pilota, però també ens hem d’adaptar al dinamisme que el futbol britànic duu. Les experiències al Swansea, Wigan i Everton em van demostrar que s’havia de mantenir la idea de futbol, però amb els jugadors que hi havia per intentar guanyar partits.
És dels que defensa que el millor múscul per jugar a futbol és el cervell, com deia Cruyff?
Sí, l’apreciació de l’espai, poder defensar amb la pilota. Són aspectes que en els darrers anys es veuen més al futbol britànic, però que fa deu anys eren difícils de trobar. Hi havia més intenció de guanyar territori, buscar situacions que et posessin a l’àrea més vegades enlloc d’esperar i buscar la millor oportunitat per marcar. Però sí, sóc un entrenador que sempre ha volgut que el seu equip tingués la pilota i lluités amb altres estils dins el futbol britànic.
Hi ha qui diu que el futbol evoluciona cap al terreny físic. França, de fet, ha guanyat el Mundial amb un trivot al mig del camp i amb Rabiot a casa. Aquesta evolució existeix?
Sí i no. Les evolucions sempre han existit al futbol. No sé si se li pot dir cicles, però hi ha una evolució. Hi havia lligues on s’intentava fer futbol de possessió, aleshores vam anar a un període on clubs com el Leicester City van guanyar la Premier League, tàcticament molt organitzats des d’un punt de vista defensiu i utilitzant transicions molt ràpides. I ara estem amb la necessitat que hi hagi equips que vulguin estar amb la pilota, perquè sinó el sistema defensiu és molt avorrit. Si tens dos equips que volen jugar a la contra és molt difícil. Però tot són gustos i no hi ha estils bons o dolents. A partir d’aquí, la clau és ser molt bo amb l’estil de futbol que esculls. L’estil no et dona la possibilitat de guanyar, sinó tan bo com siguis en aquest estil. La Premier League ja fa molts anys que té una barreja d’estils i això fa que la lliga sigui tant competitiva.
Seguint amb els models, a l’entorn del Barça hi ha la discussió de si el club s’ha desviat del camí amb els fitxatges de Paulinho la temporada passada i d’Arturo Vidal aquesta. Quina valoració en fa?
Jo penso que això és com sempre. Hi ha jugadors que marquen una època molt important i quan es retiren hi ha d’haver un debat. No és negatiu, ni és un problema. El Barça té un entrenador fantàstic, la persona ideal per trobar aquestes solucions. La filosofia, la manera de jugar, el concepte del joc del Barça mai canviarà, és només la petita interpretació i la necessitat d’adaptació per seguir guanyant títols i fer que l’equip creixi. Valverde és el millor per conduir aquesta situació. Sempre s’ha d’entendre que quan jugadors com Iniesta o Xavi marxen, havent marcat una escola de futbol, no és fàcil reemplaçar-los.
Les altres parts de l’entrevista amb Robert Martínez:
Sobre Espanya i Lopetegui: “Quan hi ha un canvi així és molt difícil que no afecti el grup”
[…] “El meu estil és el de Johan Cruyff” […]